apeupermontserrat

CAMINADES PER MONTSERRAT

2012-02-07T14:15:00.004+01:00

Diumenge, 5 de febrer de 2012

10 apeupermontserratins vam completar amb èxit la bonica ruta circular des de Collbató, i que donava la volta a les grans parets de formació piramidal del serrat de les Garrigoses.

Tot i el fred que va fer, la seva orientació sud-est fa que sigui una zona perfecte per a fer senderisme en l'època hivernal. A part de visitar el Pou de la Costa Dreta, també vam poder gaudir d'una sortida contemplativa gràcies als miradors de la Creu Nova dels Escolans i de la miranda de Fra Garí

El nostre agraïment a tots els que heu compartit caminada amb nosaltres, i donar la benvinguda als nous apeupermontserratins, Puchi i Mario.

ÀLBUM DE LES SORTIDES

2012-01-01T16:14:00.002+01:00

2012

2011

2010

2009

2008

2007

2006

BIBLIOTECA MONTSERRATINA

2011-10-07T10:36:00.002+02:00

MONTSERRAT. GUIA SENDERISTA
20 itineraris pel Parc Natural

El Parc Natural de la Muntanya de Montserrat és l'escenari dels 20 itineraris que presenta aquesta guia, rutes que parteixen i finalitzen als quatre municipis que l'envolten (el Bruc, Collbató, Marganell i Monistrol). Cada itinerari comença amb una breu presentació que en fixa la distància, el temps, el desnivell i la dificultat. També mostra el temps transcorregut en passar per punts concrets, explicacions d'alguns dels monuments que es troben pel camí, fotografies, la dificultat i el color establert dins la senyalització convencional del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. Inclou sis mapes -corresponents als itineraris de cadascun dels municipis, el del Monestir i un de general del massís-, amb les senyalitzacions amb els colors de cada itinerari.

Publicacions de la Generalitat de Catalunya
Editorial Alpina (2010)

5è ANIVERSARI D'APEUPERMONTSERRAT

2011-09-05T09:09:00.001+02:00

Diu la dita que, quan s'afronta un objectiu, la dificultat no rau en el fet d'assolir-lo, sinó en el fet de mantenir-lo. És el que anomenem la continuïtat de l'èxit.

ApeuperMontserrat ha aconseguit amb els anys acumular experiència fruït del desenvolupament d'un model propi. Però, tot i estar satisfet amb la feina feta, tenim la convicció que encara tenim marge de millora.

ApeuperMontserrat fa 5 anys, i és un bon moment per a mirar enrere, reviure les emocions que els records ens porten i fer balanç. Queda lluny aquell setembre de 2006, quan donàvem els primers passos i vam fer la travessa de la muntanya per la vessant nord. Des d'aquell moment Montserrat ens va seduir.

Des de llavors, cada aniversari és com arribar a un coll. És un bon mirador on poder fer una parada i mirar enrere el camí recorregut. De recordar els indrets bonics per on hem passat i sentir-se orgullós de l'esforç realitzat.

Però no ens podem quedar aquí, el camí continua i la carena que fem és molt alta. El futur ens espera i s'acosta tan ràpidament com s'allunya el passat. Hem de posar-nos en marxa i arribar al següent coll. Pel camí trobarem nous reptes que seran tan estimulants com els que fins ara hem aconseguit.

Passarà l'aniversari i apeuperMontserrat continuarà fent camí. Continuarem mirant el mapa i estudiant el terreny. Continuarem fent una sortida oberta al mes, perquè volem ser una porta d'entrada a tothom que vulgui conèixer Montserrat, i compartir experiències com ho han fet molts apeupermontserratins. Perquè apeuperMontserrat és la suma de totes les persones que estimen Montserrat.

Benvinguts a Montserrat, benvinguts a apeuperMontserrat.

Oriol i Josep M.

FLORA MONTSERRATINA

2011-08-03T16:13:00.001+02:00

CARGOLA DE ROCA DE MONTSERRAT

La cargola de roca de Montserrat (Erodium foetidum ssp.rupestre) és una planta de la família dels geranis, amb flors i fruits en agulla que recorden els dels geranis de les torretes, només es troben als cims i les carenes de conglomerats i calcàries.

Té forma de coixinet ancorat a la roca per arrels gruixudes i potents, desproporcionadament grans en relació a la part aèria de la planta, com a adaptació a viure al medi inhòspit de les carenes ventoses i rocoses.

La cargola de roca de Montserrat té els cinc pètals de la flor d'idèntic color rosat, només amb les venes ressaltades, i les fulles blanquinoses per sobre a causa d’un recobriment de pèls.

Creix als cims de la meitat oriental de Montserrat, des de Sant Jeroni cap a l'est. L'hàbitat d'aquesta planta és molt reduïda, ja que a Montserrat els cims són agulles i per tant no tenen tant espai per a créixer.

L’aïllament als cims ha permès la diferenciació de diverses formes de cargola de roca, distribuïdes en serres diferents. Un cas molt bonic d’especiació per aïllament és el de les cargoles de roca diferents al Montcau i a Montserrat.

BIBLIOGRAFIA

http://ca.wikipedia.org

http://ichn.iec.cat

FOTOGRAFIA

Josep M.

RESSENYA

Josep M.

Publicat el 3 d'agost de 2011

FAUNA MONTSERRATINA

2011-08-01T22:16:00.007+02:00

ESCANYAPOLLS

L'escanyapolls o cèrvol volador (Lucanus cervus) és el coleòpter més gran d'Europa. Tot i el seu pes, es capaç d’enlairar-se i volar durant les nits d’estiu. Durant el dia fugen del sol, ja que no els agrada gens. Les larves d’aquests insectes creixen a la foscor de les galeries que elles mateixes excaven als arbres baldats. Passat uns quants anys a la foscor, es transformen en escarabats i surten a l’exterior.

Es caracteritzen per tenir dimorfisme sexual: els mascles són més grans que les femelles i mostren unes mandíbules més desenvolupades. La mida oscil·la entre els 3 i 9 cm els mascles i els 2,80 i 5,40 cm les femelles. El color és marró molt fosc i les banyes una mica vermelles. La femella no té aquestes banyes.

El nom d’escanyapolls ve de la creença que aquests escarabats entren als galliners i escanyen els pollets amb les seves espectaculars mandíbules. Però la veritat és que són inofensius i en tenen prou de xarrupar els sucs que regalimen dels arbres. La funció de les prominents banyes és bàsicament sexual. Els mascles es barallen encreuant-se les banyes tal i com ho fan els cérvols amb la finalitat de conquerir una femella per aparellar-se. Complert l’objectiu els adults es moren i deixen els ous fecundats com a llavor

L'escanyapolls viu a zones on hi ha boscos madurs i costa trobar-lo. És una especie protegida per llei a Catalunya i trobar-se un és una fita a celebrar, ja que és una espècie en regressió i no gaire abundant, i és indicadora de la salut d’una massa forestal. L'exemplar de la foto la vam trobar a la Canal Roja i la vam salvar d’una morta segura mentre intentava sortir infructuosament d’un toll d’aigua.

BIBLIOGRAFIA

LLORAT, JOSEP MARIA (2009). El Parc Natural de Montserrat. 10 rutes autoguiades. Cossetània Edicions.

A INTERNET

http://ca.wikipedia.org/wiki/Escanyapolls

http://ichn.iec.cat

http://www.tv3.cat

FOTOGRAFIA

JORDI S.

RESSENYA

JOSEP M.

Publicat l'1 d'agost de 2011

RACONS DE MONTSERRAT

2011-07-30T15:09:00.008+02:00

ERMITA DE SANT JAUME
La Gorra Marinera és el primer monòlit del grup de gorres segons es mira des del Monestir i un dels més coneguts de la regió de Tebes, ja que a la seva vessant est, i penjat del precipici com si fos un niu d'àligues, es va construir l'ermita de Sant Jaume.

De l'antiga ermita que va ser destruïda l'any 1812 per l'exèrcit francès només en queden restes consolidades dels murs de pedra, cisternes d'aigua, un canal d'aigua en roca i terrasses.

Gaietà Cornet i Mas en el llibre Tres días en Montserrat de l'any 1863 la va descriure així: "La situación y estrechura de su sitio es muy semejante a la de S. Onofre y S. Juan, que en estraordinaria eminencia le sirve de techo en mucha parte. Tenia esta ermita sin salir de ella un hermoso y espacioso mirador, de donde se gozaban apacibles vistas por levante, mediodia y norte, y a pesar de estar distante del monesterio 2300 pasos, se ve este por unas grandes y espantosas profundidades; se oyen los monges cuando cantan en el coro, el órgano de la iglesia, y hasta los que hablan en la plaza. Finalmente se descubren clara y distantemente ocho de las ermitas. Se creia con bastante verosimilitud que esta era una de las mas antiguas. Al presente solo se conservan de esta ermita unos paredones, y es muy espuesto el entrar en ella por el peligro que hay de despeñarse habiendo desaparecido el camino."

Sens dubte aquesta ermita és una de les més espectaculars del massís montserratí. L'accés no és gens fàcil i es fa per un esglaons tallats a la roca i grimpant. Un cop a l'ermita, les vistes són senzillament increïbles i la sensació d'alçada molt gran. També s'ha d'anar amb molt de cura a l'hora de desgrimpar, una corda pot ajudar a fer la baixada a gent poc experimentada.

GALERIA FOTOGRÀFICA

Val la pena apropar-se i us proposem de fer la següent excursió: MIRANDA SANTA MAGDALENA.

BIBLIOGRAFIA

CORNET I MAS, G.(1863). Tres días en Montserrat. Barcelona. Plus Ultra.

GARCÍA PICAZO, A.(2007). Montserrat: Ascensiones de leyenda. Madrid. Desnivel.

GENERALITAT DE CATALUNYA. PATRONAT DE LA MUNTANYA DE MONTSERRAT (2008). [en línia].
[Consultat: 29 juliol 2011]. Disponible a Internet: [http://www20.gencat.cat/]

FOTOGRAFIA

JORDI S I ORIOL

RESSENYA

JOSEP M.

PUBLICAT: 30 de juliol de 2011

LA VINYETA

2011-07-01T22:49:00.000+02:00

FOTOGRAFIA MONTSERRATINA

2010-10-25T22:43:00.003+02:00

ENS ENVIEN FOTOS I LES VOLEM COMPARTIR

SAMARRETA APEUPERMONTSERRAT

2010-09-07T21:28:00.014+02:00

TORNEM A FER SAMARRETES D'APEUPERMONTSERRAT!
Si encara no la tens i quan la volies no en quedaven, ara tens l'oportunitat.
Qui en vulgui que passi un mail per avisar-nos, estem fem la llista, recollim les talles i els 10€ que val la samarreta més l'estampació.
Només farem les que ens hageu demanat.

A LA DRETA DE L'OSKAR

2009-11-22T18:22:00.001+01:00

Diumenge, 18 / juliol / 2010

Animat pel Víctor i per les ganes que tenia de provar uns peus de gat, aquest diumenge he volgut provar això de l’escalada. La zona triada ha estat la de A la dreta de l’Oskar a la cara sud de Montserrat. Aquesta zona està equipada per fer escalada esportiva amb vies de nivell fàcil.

La via triada és la número 4 que no té nom, de grau de dificultat III i de 20 metres, per començar ja està bé. Després d’explicar-me com funciona el grigri i com s’ha de progressar per la roca, comencem a escalar. El Víctor va de primer i jo l’asseguro des de baix.

El Víctor baixa fent ràpel i ara em toca a mi. Em lligo la corda a l’arnés amb un nus de vuit i en poso els peus de gat. Els primers passos per la roca no són difícils i em serveixen per anar agafant confiança. La sensació de seguretat que et dóna saber que estàs assegurat també ajuda.

La paret té dues terrasses entermitges. Arribo a la primera sense grans problemes ja que hi ha bones presses tant per a les mans com per als peus. La segona part és més dreta i costa de trobar punts fiables per a progressar. Passat aquest tram, torna a millorar la roca i té més inclinació. Uns últims passos i arribo a la reunió. Baixo fent ràpel i gaudint del moment. Acabo de batejar-me en l’escalada!

El Víctor em proposa de fer una via una mica més difícil i triem la número 2 que té el nom de Romaní, de grau IVb i de 20 metres com l’altra. A mitja via el Víctor em diu que té algun pas de grau V i potser a mi en costarà de fer.

Des del primer pas ja es veu que aquesta via és més difícil. La roca és molt llisa i costa trobar bons punts per progressar. M’ajudo amb dues cintes exprés per a descansar i remuntar els passos de grau V. El Víctor en diu que si no ho veig clar que em baixa, però jo sóc tossut i tiro amunt.

Passat aquest tram la roca millora, perd verticalitat i trobo bones presses tant per als peus com per a les mans. Arribo a la reunió, m’asseguro i descanso una estona. Des d’alt es veu una bona caiguda. Baixo en ràpel i un cop a terra ho celebro amb el Víctor.

Recollim i de camí cap al cotxe faig l’última foto del lloc on hem fet l’escalada. El Víctor em diu que unes pràctiques més i ja podem anar a fer Els Gorros. Això sona a paraules majors i serà amb l’Oriol, que hauria de ser aquí amb mi. Però ara li toca gaudir del naixement del seu fill l’Èric. Des d’aquí moltes felicitats “PARE”.

Ressenya de la via: http://www.kpujo.com/

A LA DRETA DE L'OSKAR I ESQUERRA DEL PINOTXO

2009-11-22T18:03:00.003+01:00

Diumenge, 8 d'agost de 2010

Aquest diumenge he tornat amb el Víctor a fer escalada. La primera experiència ha estat positiva i m’animo de nou a enfilar-me per les parets montserratines.
Aquesta vegada les vies triades són d’un nivell més alt, 5b. Per al Víctor que ha fet les vies de primer és com un entrenament i per a mi, que he anat de segon, tot un repte. Escalar en top rope és una forma de començar de forma segura i fiable.

PITUS 5b
La primera via que hem fet ha estat la Pitus que es troba a la dreta de l’Oskar, al mateix sector que vam fer l’altre dia. El grau de dificultat és 5b i té uns 25 metres. La primera part no es gaire difícil i es puja bé. A la part mitjana comencen les dificultats, la roca fa una petita panxa que supero anant cap a la dreta. Passat aquest tram s’arriba al punt més difícil. S’ha de superar un gran sortint de roca i no em queda més remei que fer una pas A0 ajudat per les cintes exprés que el Víctor havia deixat preveient que aquest pas em portaria problemes, tal com així va ser, ja que pel meu nivell és massa difícil. Passat aquest sortint la paret torna a agafar inclinació i sense cap problema arribo a la reunió. Començo a baixar en ràpel i recollint cintes. A l’arribar a terra el Víctor em felicita per mi primera escalada en 5, això sí amb l’ajuda de una pas A0.

ESQUERRA DEL PINOTXO 5b
El calor és deixar notar i busquem l’ombra d’un magnífic pi que sembla posat expressament per donar ombra als patidors escaladors. Recollim el material i anem a una altre via que hi ha al costat de la que acabem de fer. A l’esquerra del Pinotxo hi ha sis vies que van des d’un 4b fins a un 6a+ de dificultat. La via triada és la 6, que té uns 20 metres i de grau de dificultat un 5b. Des d’abaix la roca és molt rodona i sembla una gran bola. El Víctor ha pujat de primer i ja m’he adonat que aquesta paret portaria més dificultat que l’altre. A més la reunió d’aquesta via només té una assegurança i el Víctor ha decidit anar a buscar la reunió de la via número 5 que es troba uns metres més a l’esquerra i que té doble assegurança. Ara em toca a mi, l’entrada és molt vertical i costa de fer els primers passos. Supero el primer parabolt i em quedo encallat. He tirat de braços, cosa que no s’ha de fer, al no confiar en els peus i l’esforç em passa factura. Relaxo braços i per nassos haig de confiar en els peus ja que aquest no estan per grans esforços. Però l’amor propi en diu que amunt i l’esforç té la seva recompensa. Passat aquest tram les preses milloren i puc anar guanyant alçada. El tram final fins a la reunió quasi no té inclinació. Un moment de relax a dalt i començo a rapelar. Per avui ha estat suficient.

Com diria l’Oriol: Hem d’anar poc a poc i fer molts tercers i quarts passos. I jo afegiria: Que per fer escalada es necessita: Una part de valor i tres de bogeria.

REPENJATS PER MONTSERRAT

2009-11-22T16:05:00.000+01:00

ESCALADA A LA MIRANDA DE SANTA MAGDALENA
VIA DE LA NÚRIA; 164 m (III+)

Dilluns, 9 de maig de 2011

La via de la Núria es troba a la cara oest de la Miranda de Santa Magdalena. És una via molt llarga equipada amb sis reunions. Via ideal per a la iniciació a l'escalada de nivell fàcil i perfecte per a practicar la tècnica de muntar reunions. Equipada a l'any 2010 per Guillem Arias.

L'aproximació la fem des del poble de Collbató pel camí Vell de Collbató al Monestir tot gaudint d'una agradable caminada d'hora i mitja carregats com camàlics. Però com que abans que escaladors som caminadors, ens ho hem pres amb molta calma i tira amunt que ja arribarem.

Més amunt trobem la cruïlla que ens portarà fins a la zona de Gorros i Magdalenes i que ressegueix el torrent de Santa Caterina. En aquest punt deixem el camí Vell i remuntem el camí que ens porta a l'ermita de Sant Joan. Després agafem el camí que porta cap al mirador de Sant Joan, trobem uns esglaons tallats a la roca i un petit mur que hem de superar. Arribem a un coll i girem a la dreta per anar a cercar el camí que baixa pel cantó oposat i que ressegueix la roca fins a trobar el parabolt groc que marca l'inici de la via.

La primera tirada la fa l'Oriol, té 30m i és de grau III amb bones preses. La via puja recte, deixant a la dreta la via Directa Núria que té un grau de dificultat més gran V/A0.

La segona tirada de 27 m i de grau II, la fa el Josep M. És una tirada fàcil i s'aprecia que la paret està més tombada i les preses generoses, ideal per practicar la tècnica de xapar.

La tercera tirada té 26 m i la quarta 23 m en les que augmenta una mica la dificultat a grau III+ i també augmenta la sensació d'alçada. La via busca els millors passos i les preses ajuden. Una altre cosa a destacar de la via és poder practicar muntar reunions a 100 metres del terra i agafar confiança en la seva mecànica, així com assegurar correctament.

El cinquè tram de la via de 28 m i també de grau III+ no el vam poder fer, ja que de la zona arbrada que hi ha més amunt de la reunió del quart tram rajava aigua i deixava la paret ben molla. Com que s'havia de fer un flanqueig cap a l'esquerra, i la paret no era practicable. Vam optar per remuntar aquest tram per la zona arbrada. No va ser fàcil, el fang i la vegetació atapeïda van complicar molt la progressió.

Passat el tram arbrat, vam tornar al traçat de la via per a realitzar el darrer tram de 30 m i de grau III. És un tram molt fàcil o els únics passos delicats són la sortida de la reunió i l'arribada al cim. Són dos passos de grimpada fàcils, la resta quasi es pot fer caminant.

Un cop a dalt del cim, assaborim el poder haver assolit la nostra primera via d'escalada clàssica, tot i que és una via fàcil, per a nosaltres suposava un gran repte. La baixada la fem pel caminet que baixa per darrera de la Magdalena Inferior fins a trobar a la dreta les escales de Sant Joan que ens deixa a la pista cimentada, des d'on desfem el camí que havíem fet de pujada.

CALENDARI DE SORTIDES

2009-10-21T10:00:00.036+02:00

Calendari de sortides apeuperMontserrat
DATA	DESCRIPCIÓ
8/01/2012	MARGANELL-FRARES ENCANTATS-MARGANELL
5/02/2012	COLLBATÓ-MIRANDA DE FRA GARÍ-COLLBATÓ

CASTELL DE COLLBATÓ

2009-10-20T23:03:00.003+02:00

El castell de Collbató, del terme del castell de la Guàrdia, sembla que era una fortificació secundària d’aquest castell, la qual cobria el flanc sud del massís montserratí. Com el de la Guàrdia, pertangué en origen als vescomtes de Barcelona, dominadors del Montserrat. El 1292 l’adquiriren els Durfort i el 1372 pervingué al monestir de Montserrat. El terme de castell de Collbató i de la seva parròquia de Sant Corneli, tal com és descrit al segle XII, comprèn bona part de la muntanya de Montserrat, al seu vessant més meridional, fins al torrent de Santa Maria.

Localització

El castell és bastit dalt un turó cònic que s’alça sobre el poble de Collbató, al peu del massís montserratí, just davant de les coves del Salnitre. Des del peu de la torre mestra del castell es veuen els castells de les Espases i d’Esparreguera, l’antic casal de Can Tovella, les viles d’Esparreguera i de Martorell i els suaus turons i replans del Bruc i de Piera que separen les valls del Llobregat i de l’Anoia.

Els posseïdors

El castell de Collbató és citat per primer cop l’any 1113. Quan el vescomte Guislabert Udalard, amb els seus fills Pere i Berenguer, el cedí a la seva filla Ermessenda, casada amb un tal Bartomeu. Al document s’hi especifiquen els límits del seu terme: a llevant amb el Llobregat i el terme d’Esparreguera; a migdia amb el terme de Pierola; a ponent amb el de Santa Maria del Bruc i a tramuntana amb el torrent de Santa Maria. Posteriorment el 1117, aquesta Ermessenda donà als seus fills i filles el castell de Collbató amb totes les seves pertinences.
El prior Jaume de Vivers estava molt interessat en posseir el castell de Collbató, al seu temps en possessió de la il·lustre família catalana dels Durfort. Era el més important de tots els castells de la rodalia i el més útil al monestir, car els seus límits encerclaven gran part de la muntanya i el camí més fressat en aquells temps dels romeus passava per aquesta propietat, i Guillem Durfort, que era el propietari del castell, acceptà un arbitratge per a vendre’l: es va taxar la venda en 140.000 sous. La mort del prior va privar, tanmateix, de tancar l’operació. Pel propi testament, Guillem Durfort va nomenar hereu universal el Monestir, si els fills de la seva primera muller morien sense descendència. Però la muller en segones núpcies s’hi oposà. Un any després, resoltes les dificultats, el nou prior, Rigalt de Ver, plantà al cim de la torre l’estendard amb les armes del Monestir, les quals ja onejaven als castells d’Esparreguera, les Espases i la Guàrdia.

Descripció

Les restes conservades del castell de Collbató, tot i que escasses i fragmentàries, són molt homogènies, d’un mateix període constructiu, que s’ha de situar abans del 1113. Aquestes restes permeten de reconstruir amb força seguritat l’estructura bàsica i la planta de la fortificació, que correspon a un model molt simple: una torre voltada per una muralla. Aquesta, però, és d’angles escairats. La torre, rodona, es dreça al punt més alt del turó; és migpartida però conserva sencera la seva base circular. La muralla, al seu entorn, dibuixa un recinte no gaire gran de planta rectangular. Entre la torre i la muralla hi ha, almenys que es pugui veure, restes de dos murs, aproximadament paral·lels al traçat dels murs de llevant i de tramuntana de la muralla i distants 1,5 m i uns 3 m, respectivament. Sota el castell, obertes en el vessant nord del turó, davant les coves del Salnitre, hi ha quatre arcades de pedra.
El diàmetre exterior de la torre és de 5,20 m i l’interior, l’habitable, de 2,20 m. els murs, molt gruixuts, fan 1,50 m de gruix. La base es conserva sencera, en una alçada de poc més d’un metre (l’interior és buit, només hi ha un prim llit de pedres al fons) i el fragment de mur de la torre en una alçada d’uns 2,5 m. Aquest mur té la mateixa gruixària que la base. A l’interior no es veu cap arrencament de volta. Els carreus que revestien bellament les cares exterior i interior de la torre, puix que sembla com si haguessin estat arrencats. El reompliment interior del mur és format a base de llits de pedres travats amb morter.
La muralla tancava un recinte rectangular d’una superfície aproximada de 228m. Les parets llargues del rectangle són les de tramuntana i migdia. Els angles de la muralla conservats són els del sud-est i del sud-oest, mentre que al nord es conserva un llarg tram de muralla. Aquesta muralla es dreça a una cota inferior que la torre mestre. Els angles de la muralla són ben rectes i els murs que els formen construïts a l’ensems, és a dir, ben lligats. Els gruix dels murs d’aquest recinte de tanca és de 80 cm. Els carreus són similars als de la torre.

GALERIA FOTOGRÀFICA

BIBLIOGRAFIA

Títol: Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat
Autor: Montserrat Pagès i Paretas
Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

BIBLIOTECA MONTSERRATINA

2009-09-07T23:36:00.000+02:00

LLEGENDES DE LA MUNTANYA DE MONTSERRAT

Les llegendes de Montserrat tenen tres elements ineludibles: les roques, les boires i els miracles. Quin és el més important? Tots tres alhora, units, fusionats, pels anys i anys en un imaginari que no trobareu enlloc més sota el cel blau o grisós, o sota la nit estelada o barrada. La geologia i l’acció constant de la natura han estat el gresol dels penyals de formes insòlites i han bressolat les llegendes que ens expliquen uns miracles amb un pòsit d’ahir, unes vivències d’avui i una projecció per al demà... La boira difumina els penyals i permet veure el paisatge amb els ulls de l’encanteri. Les muntanyes es desdibuixen els camins es tornen perdedors... I el miracle sorgeix a cada revolt.

Títol: Llegendes de la Muntanya de Montserrat
Autor: Vergés i Mundó, Oriol
Publicacions de l'Abadia de Montserrat
col·lecció: Contes i llegendes
74 pàgines
15,2x23,2 cm.
Publicat 10/12/2009

CANALS EQUIPADES, VIES FERRADES I ALTRES RACONS EQUIPATS DEL PARC NATURAL DE MONTSERRAT

2009-09-07T20:58:00.002+02:00

Autor: Lídia Ill i Ivan Fernández
Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Col·lecció: Cavall Bernat
Enquadernació: Rústica
Pàgines: 200
Any d'edició: 2010

Sinopsi: El llibre que us presentem és un recull de les canals i els passos equipats que trobem actualment pel massís, i pretén omplir el buit que d'altres guies d'escalada i de camins sempre han tocat de passada. En aquesta guia trobareu 34 itineraris equipats, classificats per zones i regions, i on podreu gaudir des de recorreguts fàcils a d'altres més verticals i exigents. Trobareu també tota la informació necessària per realitzar-los amb seguretat, i així, cada ressenya consta de diversos punts com aproximació, matèria necessari i descripció de l'itinerari equipat. A més incloem un minuciós croquis amb el perfil i les característiques més rellevants de cada itinerari. Així doncs, esteu davant d'una guia veraç, exhaustiva i actualitzada, que us permetrà endinsar-vos en terrenys inhòspits i meravellosos per gaudir del Parc Natural de Montserrat des d'una altra perspectiva.

HISTÒRIA DE MONTSERRAT

2009-09-07T16:31:00.000+02:00

Nova edició de l’obra clàssica del monjo i més tard cardenal Anselm M. Albareda, revisada per Josep Massot i Muntaner , monjo de Montserrat, i ampliada fins al 2010, posant al dia la història apareguda per primer cop el 1931.
És una nova versió , molt millorada i ampliada, tenint en compte l’extensa bibliografia que ha aparegut durant els darrers anys. Completen l’obra un conjunt de fotografies a tot color i en blanc i negre. Enquadernació amb ras de seda, estampada en or i amb un estoig que protegeix el volum. Total 432 pàgines per gaudir, amb un paper de gran qualitat amb fil separador de seda.
Títol fet per un cal·lígraf

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010

ELS QUATRE BANDOLERS A MONTSERRAT

2009-09-07T16:29:00.000+02:00

Ara els més menuts ja tenen l’oportunitat de descobrir el Parc Natural de Montserrat d’una manera divertida, a partir de reviure les aventures sobre el terreny dels seus protagonistes: l’Oriol, en Vladimir, la Maria i en Jan. El llibre té l’objectiu de donar a conèixer a nens i nenes de totes les edats els misteris de Montserrat.
Al conte, els quatre joves protagonistes de la història aprofiten una excursió amb els seus pares a Montserrat per viatjar en el temps i conèixer el mític bandoler del segle XVII Ataülf Malanyanes. Una aventura que transcorre pels paratges més populars del Parc Natural de Montserrat, des del monestir fins al Cavall Bernat. D’aquesta manera, els més petits reviuen les aventures d’Els quatre bandolers i al mateix temps descobreixen el paisatge i la riquesa natural de l’indret més singular i representatiu de Catalunya.

Font de la informació: Suplement Sortim núm.205 del diari Avui.
Autor: Enric Gomà amb dibuixos de Lluïsot.
Editorial: L’Abadia de Montserrat

MONTSERRAT. LES 32 MILLORS EXCURSIONS I VIES FERRADES

2009-09-07T14:41:00.000+02:00

Aquesta guia recull 32 itineraris per recórrer el massís de Montserrat. Són propostes per a tots els gustos que es poden fer en una sola jornada sense haver de córrer. El massís de Montserrat té amb prou feines 10 km de llargada i 5 km d’amplada, i encara és menor la zona que es pot recórrer a peu. Montserrat és tan especial que t’enganxa o no hi tornes. La variada monotonia del seu paisatge pot fer que algunes persones, després de fer una única excursió, ja en tinguin prou. Però en la majoria dels casos, després d’una excursió encara et queden ganes de fer-ne d’altres, perquè les possibilitats de combinació dels elements vegetals, minerals i atmosfèrics són gairebé infinites. Roques erosionades que suggereixen formes canviants amb el pas del temps o d’acord amb el nostre estat d’ànim, microclimes que afavoreixen formacions vegetals específiques i sobretot la diferència entre la vessant solana i l’obaga, tot plegat converteix la monotonia en un ritme trepidant. Difícilment caminareu mitja hora pel mateix tipus de paisatge, i això convida a seguir avançant.

Autor: FRANCESC ROMA I CASANOVAS
Editorial: COSSETÀNIA EDICIONS

MONTSERRAT

2009-09-07T14:00:00.001+02:00

Rutes literàries

Josep Pla deia de Montserrat que “hi ha coses en les quals, per més recalcitrant que sigueu, no us podeu sostreure. Per als catalans, Montserrat n’és una. En realitat, no anem a Montserrat. Montserrat ve a nosaltres. I això sense que ens hàgim de casar, sense que se’ns casi cap admirat nostre”. Potser d’aquesta falsa perplexitat inicial neix la idea de fer unes rutes literàries per la Muntanya Santa.
“Montserrat, des de sempre, ha inspirat els nostres poetes, ha interessat els nostres geòlegs, ha preocupat els nostres historiadors. Ha estat font d’inspiració per a tots aquells que saben buscar en l’ànima del poble, en la contemplació de la natura i en el fons del cor de l’home , els aspectes més diversos que expressen aquesta realitat que anomenem Montserrat. Per això, tota obra que ens ajudi a conèixer i sentir millor aquesta complexa realitat montserratina, sempre serà benvinguda i agraïda”

(Del Pròleg de Sebastià M. Bardolet, abat de Montserrat)

Autors: Maria-Mercè Bruguera / Joan Ducròs.

Editorial: Edicions de la Magrana

MONTSERRAT. ART I HISTÒRIA

2009-09-07T12:30:00.000+02:00

Luxosa edició amb unes extraordinàries fotografies, el llibre ofereix, de forma cronològica, una visió global del patrimoni artístic del monestir: arquitectura, escultura, pintura, orfebreria… s’interrelacionen i formen un conjunt patrimonial de primer ordre internacional. El llibre és doncs, una via per descobrir els tresors artístics que Montserrat ha aplegat al llarg del temps. Cal tenir present que és el principal conjunt historicoartístic de Catalunya i aquest volum mostra tot aquell patrimoni que ha restat ocult rere les portes del monestir. Espais com el claustre, la biblioteca, el menjador dels monjos, els jardins interiors, i les obres que contenen (pintures, escultures, mobiliari…) Una obra d’art amb textos que repassen la història del monestir mil·lenari.

Títol: Montserrat. Art i història
Autor: Josep de C. Laplana
Angle Editorial
Primera edició, novembre del 2009

EL PARC NATURAL DE MONTSERRAT

2009-09-07T11:31:00.000+02:00

10 RUTES AUTOGUIADES

Amb aquesta guia podreu atansar-vos d'una forma molt fàcil i visual al coneixement de la natura de Montserrat. A través de 10 rutes autoguiades anireu descobrint el paisatge, la vegetació i la fauna que s'amaguen en aquest espai tan singular. Hi trobareu indicacions molt precises de les espècies més habituals que podeu observar-hi, amb fotografies i dibuixos originals. Es tracta d'una guia elaborada i escrita sobre el terreny, que serà el vostre company de camí en la descoberta d'aquest parc.

Autor: JOSEP MARIA LLORACH

Editorial: COSSETÀNIA EDICIONS

L'AUCA DE JUNCEDA. ABANS-D'AHIR A MONTSERRAT

2009-09-07T11:19:00.000+02:00

Autor: Oriol Vergés
Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Enquadernació: Rústica amb solapes
Pàgines: 120
Any d'edició: 2010

Sinopsi: Oriol Vergés recrea la història de la família dibuixada per Junceda el 1923 i la contraposa, vinyeta a vinyeta, amb els seus records personals dels anys cinquanta, quan ell era infant i adolescent i també passava dies de vacances a Montserrat.
Tot plegat, evocat en una atmosfera amable i un pèl irònica. Al final del llibre hi ha una reproducció de l'auca sencera.

RUTA DELS ESTANYS AMAGATS

2009-08-08T23:37:00.000+02:00

Cerdanya-Andorra, 10-13 de setembre de 2009

La Ruta dels Estanys Amagats és una travessa d'alta muntanya circular emmarcada entre la Alta Cerdanya (Reserva Nacional Cerdanya-Alt Urgell) i la Vall de Madriu a Andorra, indrets marcats per un intens ambient d'alta muntanya. El recorregut total és de 73 km i 3599 m de desnivell acumulat.

10 de setembre. Vam arribar en cotxe al refugi de Malniu (2138 m) a les 7 de la tarda per una pista en bones condicions. Amb el temps just per deixar les motxilles, fer una visita pel lloc, fer-nos la foto de grup, sopar i a dormir. Dormir qui va poder, entre que era molt d’hora i els nervis de l’endemà...

11 de setembre. Ens espera una etapa d’alta muntanya de 33 km i un desnivell de 2056 m. Comencem la marxa passades les 7 del matí. Anem ascendint progressivament seguint el GR-11 (el sender que travessa els Pirineus) que ens porta a la Portella d’Engorgs (2696 m). La visió de la muntanya i dels estanys que anem trobant pel camí és senzillament impressionant.
Passat la Portella d’Engorgs, aprofitem per menjar una mica i recuperar-nos de la primera gran pujada que trobem al camí. Reprenem la marxa i la baixada ens porta de cop fins la cabana dels Esparvers, a la Vall de la Llosa. Per aquesta imponent vall hi passa el GR-107 (el Camí dels Bons Homes) seguint la ruta càtar. La creuem i enfilem un caminet pel costat d’un rierol fins al Port de la Vallcivera (2515 m).
La pujada fa que el grup s’estiri. La Montse comença a patir la duresa del terreny. Hem de parar i fer-la descansar. Al final decidim treure la corda que portem, lligar-la a la cintura, tirar d’ella i ajudar-la en la pujada.
Superat el Port de la Vallcivera, un lleu descens, ens porta a l’Estany de l’Illa i el refugi de l’Illa (2515 m). Aprofitem per dinar i banyar-nos a l’estany.
Reprenem la marxa i el camí baixa suament cap al Pla de l’Ingla fins que deixem el GR-11 i agafem un camí a l’esquerra cap al Pla de l’Estall i pujada a la Collada de Maians (2426 m).
A partir d’aquesta collada el cel amenaçava pluja, dit i fet, no només plovia, també va fer una petita pedregada. El camí de baixada ens porta al refugi de Perafita.
Sortim del refugi i enfilem el darrer tram de pujada. El camí ens porta a un estany, però el GPS ens avisa que la ruta bona queda a la nostra esquerra. Per no desfer el camí, decidim anar a buscar la ruta camp a través fins trobar marques de GR.
Un cop al camí, ataquem l'última gran pujada del dia, el collet de Sant Vicenç (2573 m).
La pujada és forta i la Montse comença a estar fatigada. Tornem a fer servir la corda, però aquest cop no serveix de gaire. Comença a tenir fred i s’està fent de nit. El temps que hem acumulat de retard i aquest imprevist ens fa que haguéssim de prendre decisions. Decidim posar-la dins de dos sacs de dormir i entre quatre la portem fins al collet. Trobar les marques del camí de nit no és gens fàcil i gràcies al GPS que porta l’Oriol ens podem orientar.
La Baixada fins al refugi de l’Estany de la Pera és estreta i amb molta pendent. No ens queda més remei que demanar-li a la Montse un últim esforç. Dins del sac havia agafat calor i també havia descansat. Es va posar en peu i vam poder poc a poc anar baixant.
Eren les 11 de la nit i veure les llums del refugi va ser una alegria per a tots. Arribar al refugi, sentir la seva calor i poder sopar calent va fer que el grup tornés a estar animat. Enrere quedaven 16 hores de caminar. Tocava anar a dormir i demà serà un altre dia.

12 de setembre. L’esgotament del dia anterior i el llit no ens deixen dormir gaire. La Montse està força recuperada i decideix seguir. Després d’esmorzar al refugi, reprenem la marxa. Són les 8 del matí. Ens espera la segona etapa de 28 km i 723 m de desnivell. L’itinerari no té res a veure al del primer dia. Baixem per la pista que ens porta cap a Pollineres i després agafem un camí pel mig del bosc sempre en baixada que ens porta al refugi de Cap de Rec (1987 m). Volíem comprar uns entrepans per a dinar però estava tancat a causa d’una celebració. Res, continuem la marxa i ja dinarem al primer poble que trobem pel camí. La ruta continuava per un camí còmode i per un entorn de mitja muntanya.
Una fina pluja ens acompanya a l’arribada al poble de Viliella. Arribem per una drecera que ens fa baixar molt ràpidament. Ens dirigim al restaurant i trobem que està ple i ens hauríem d’esperar per dinar. Decidim de continuar i ja menjarem el que portem a les motxilles. Deixem el poble per un caminet que ens porta de baixada a una carretera.
En una clariana del bosc decidim dinar. Tirem de les empanades i rosquilles que la Nuria havia portat de casa. Boníssimes.
Continuem la marxa per la carretera que tendeix a pujar. Més tard passem a una pista que ens porta a Coborriu de la Llosa i enfilem l’última pujada abans dels plans de Talltendre. Després de 8 hores de caminar arribem al refugi de Cal Pere Sidro (1580 m).
Són les 4 de la tarda i només arribar al refugi va començar a ploure de valent, d'una bona ens vam lliurar!
El refugi està regentat per la Mar i en Manel, els quals es van ocupar de que estiguéssim a gust i ben alimentats. Ens vam dutxar amb aigua calenta i vam gaudir d’un merescut descans.
Tothom estava molt animat i durant tres hores vam riure moltíssim. Estava sent un dia perfecte de muntanya i ens ho mereixíem.
El sopar va ser esplèndid i els llits amb matalassos de veritat asseguraven un bon descans. Tothom va descansar!

13 de setembre. Ens vam llevar molts animats i després d’un bon esmorzar i amb energies renovades encarem la darrera etapa de la ruta dels Estanys Amagats. Ens queda per fer 12 Km i 820 m de desnivell.
Comencem la marxa a les nou del matí en direcció a Éller per un camí fàcil de mitja muntanya. Decidim recollir els rovellons que trobem a peu de pista i fer-los a la brasa a l’arribar al refugi.
Al bonic poble d’Éller fem una parada a la plaça de la Font. Omplim els bidons i ens mengem el famós paquet de galetes Principe que l’Oriol sempre porta a la motxilla.
Continuem la ruta que ens porta a Meranges pels camps de la Ribera. A partir de Meranges comença una dura ascensió.
Pugem per una pista i després per un camí en constant pujada que ens fa guanyar alçada ràpidament.
A la Montse se li fa molt costeruda la pujada i comença a donar senyals de cansament. Recorrem de nou a la corda i tibem d’ella fins al refugi de Malniu. Després de 5 hores caminant arribem al nostre punt d’inici i final.
Després de dinar al refugi, agafem els cotxes i prenem el camí de casa.

Uns 73 km caminats durant tres dies amb un desnivell acumulat de 3599 m. Dos paisatges molt diferents: alta muntanya pirinenca a la part nord i mitja muntanya al sud.

Una altra bona experiència.

Participants: Montse, Raquel, Nuria, Miguel, Tato, Xavi, Oriol i Josep M.

Les fotos de la sortida estan penjades a la zona vip del web apeupermontserrat

LA GALLINA PELADA AMB RAQUETES DE NEU

2009-08-08T18:40:00.000+02:00

La serra d’Ensija és un mirador extraordinari de l’Alt Berguedà. Des del seu cim culminant, la Gallina Pelada, altrament anomenat Cap Llitzet, vam gaudir de vistes espectaculars cap al massís del Pedraforca i de la serra del Cadí cap al vessant nord i dels Rasos de Peguera i el port del Compte cap al vessant sud.

Diumenge, 11 d'abril de 2010. Iniciem la ruta a la Pleta de la Vila, on deixem el cotxe. Un quilòmetre més amunt, a mà dreta, trobem la cruïlla de la Gallina Pelada per la Font Freda (3,5 km), Ens posem les raquetes de neu i enfilem les primeres rampes.

El primer tram de la ruta el fem per un camí on la neu estava glaçada i puja travessant un bosc bastant dens que, poc a poc, clareja a mesura que anem guanyant alçada.

El dia és espectacular i calorós. A mesura que anem guanyant alçada, el bosc es va fent menys dens i gaudim d'espectaculars vistes del Berguedà amb el Pedraforca a l’esquerra.

Després de dues hores de forta pujada amb un desnivell de 640 m, arribem al refugi de la Serra d’Ensija “Delgado Úbeda”, a 2200 m d’alçada.

Deixem el refugi enrere i enfilem el darrer tram del nostre objectiu. Per davant ens queda un desnivell de 107 m fins al cim de la Gallina Pelada que veiem davant nostre.

Cim de la Gallina Pelada (2.317 m). Des del cim gaudim d’unes magnifiques vistes del Pedraforca, el Cadí i els Rasos de Peguera. Com que el dia va ser esplèndid, també vam veure el Montseny i la nostre estimada Montserrat.

Després d’haver gaudit de les vistes i d’un merescut descans, fem la baixada pel mateix camí.

El descens és molt pronunciat i els passos més delicats els fem amb molt de cura. Tot i així, ningú es lliure de fer “tobogans”.

Participants: Núria, José Mª, Quim, Jordi, Oriol i JM.

Les fotos de la sortida estan penjades a la zona vip del web apeupermontserrat

PIC DE BASTIMENTS (2.881 m)

2009-08-08T15:01:00.000+02:00

Diumenge, 25 d'octubre de 2009

El Pic de Bastiments és una muntanya situada a l'eix entre el Ripollès i el Conflent, que separa el Circ d'Ulldeter amb el Circ de Bassibers, del costat nord-català és conegut com a Pic del Gegant. És el pic més oriental dels Pirineus que assoleix els 2800 metres; més enllà ja no hi ha cap cim que superi aquesta cota. Està situat a la confluència dels termes de Setcases, Queralbs i Fontpedrosa.

Torrent de la Portella

L'excursió comença a l’estació d’esquí de Vallter 2000 aprofitant que la temporada d’esquí encara no ha començat i per tant l’estació està pràcticament deserta. Agafem un sender que surt de darrera del restaurant i resseguim el torrent de la Portella. El camí, sense neu, és força evident i només cal seguir-lo torrent amunt. Als pocs minuts el camí travessa el torrent i un rètol ens indica que a la nostra dreta el camí segueix cap el Roc Colom, el Costabona i el Canigó. Nosaltres seguim pujant tot seguint el torrent i les fites i en una mitja hora i sense dificultat arribem a la Portella de Mentet (2.415 m) un coll amb la fita fronterera 511 on tenim una bona vista del Gra de Fajol Petit, el Gra de Fajol, el Coll de la Marrana i Bastiments.

Gra de Fajol, Coll de la Marrana i Bastiments

Deixem enrere la Portella de Mentet i comencem a ascendir fent llargues ziga-zagues seguint les fites i els rastres d’alguns senyals vermells. La pujada no té cap dificultat i arribem al Pic de la Dona (2.704 m). El cim és molt ampli, hi ha un paravents de pedra i unes excel·lents vistes. Veiem al nord la serra de Bacivers i al sud la vall d’Ull de Ter. La neu només ha fet acte de presència a la zona de Bastiments i de l’estany de Bacivers però ja veiem que el camí que seguirem (completament visible des del Pic de la Dona) està cobert per la neu fins al Coll de la Marrana.

Coll de la Geganta

Continuem la ruta en direcció el Puig d'Ombriaga (2.634 m). La neu cada vegada és més visible a mida que ens apropem a Bastiments. Anem resseguint la carena per un camí molt evident. Passem el Puig d’Ombriaga i arribem al Coll de la Geganta. Deixem a la nostra dreta el camí que ve de l’Estany de Bacivers i també un itinerari que prové de Vallter2000. A partir d’aquí, ja enfilem l’anomenada Esquena d’Ase, que amb un no molt llarg però fort pendent ens acostarà fins al cim de Bastiments.

Pujada a Bastiments

La pujada presenta una forta pendent i trobem neu. A mida que anem pujant la neu és més abundant, però no suposa cap problema per anar remuntant la carena que ens portarà al cim de Bastiments. A mida que anem guanyant alçada tenim unes magnífiques vistes del recorregut que fins ara hem fet.

Cim de Bastiments

Arribem a l'allargada carena del cim de Bastiments (2.881 m) coberta de pedres i neu. Aquesta carena separa les valls de Carançà i del Freser. Hi trobem una creu i un vèrtex geodèsic. Davant nostre tenim un bon mirador del Pirineus. A l'altre punt del cim hi ha un gros piolet. Aquesta punta té una bona vista, sobretot, cap al pic de Freser, el de l'Infern i cap a la Coma Mitjana.

Pics de Freser i de l'Infern

Després de gaudir de les magnifiques vistes, iniciem el descens de Bastiments en direcció el següent objectiu: el pic de Freser (2.835 m). La Boira feia que a vegades no veiéssim el cim de Freser i també començava a caure una fina pluja just abans d'iniciar l'atac al cim. El mal temps i el retràs acumulat ens va fer decidir d'escurçar la sortida.

Coll de la Marrana

La baixada per no tornar a pujar Bastiments, la vam fer pel torrent de la Feixa Llarga. Aquest torrent ens va portar fins el GR-11. El vam resseguir cap a l'esquerra i vam arribar al coll de la Marrana, deixant a la dreta el cim de Gra de Fajol (2.708 m) i a l'esquerra el cim de Bastiments. La baixada del coll ens va portar fins a dalt de les pistes d'esquí i aprofitant les pistes vam arribar a l'aparcament de Vallter 2000.

Participants: Julián, Miguel, Jordi R, José Mª, Josep M, Raquel, Tato, Xavi i Oriol

Les fotos de la sortida estan penjades a la zona vip del web apeupermontserrat

PICA DEL CANIGÓ (2784 m)

2009-08-08T13:37:00.005+02:00

Dijous, 20 d'agost de 2009

ApeuperMontserrat va fer cim a unes de les muntanyes més emblemàtiques dels Països Catalans: El Canigó.

Vam sortir des del refugi dels Cortalets, situat a 2150 m d'alçada a la vessant nord del massís. A aquest refugi s'hi accedeix en cotxe a través d'una pista forestal (23 Km) en unes condicions lamentables des del poble de Villerac. Recomanem portar un vehicle tot terreny o pagar 16 € i pujar amb els vehicles de les empreses que es dediquen a portar gent fins al refugi.

Vam seguir un sender ben senyalitzat en direcció oest fins al Pla dels Estanyols. El camí passa a la vessant est tot vorejant la muntanya en forta pujada, canvia completament la direcció a la font de la Perdiu (30 minuts) i després arriba al Pic Jofre (45 minuts) de 2362 m. Es segueix en direcció sud per la carena fins a una profunda bretxa tallada a l'aresta, coneguda com la Portella (1 hora 45 minuts). Es continua la pujada pel rocam de la vessant que porta al cim després d'alguns revolts (2 hores 30 minuts).

El descens el vam fer pel mateix itinerari.

Participans: Oriol, Nuria, Carme, Carmen, Josep M, Raquel i Xavi.

Les fotos de la sortida ja estan penjades al web apeupermontserrat

PIT-ROIG

2009-06-29T23:45:00.003+02:00

Nom científic: Erithacus rubecula.

Família: Túrdits.

Lloc on viu: Viu als boscos humits i també se'l pot veure pels horts, parcs i jardins de les ciutats.

Mida: 14 cm.

Descripció: El pit-roig és un ocell petit i arrodonit. És de color marronós per sobre i gris blanquinós per sota, amb una gran taca vermellosa ataronjada que li omple la cara i part del pit.
El mascle i la femella tenen la mateixa coloració, però els joves són més marronosos i pigats, sense la taca vermellosa.
Menja insectes, cucs de terra, fruits i restes d'aliments.
Fa el niu en un forat d'un mur de pedres o d'un arbre.
La femella pon dues vegades cada any entre 4 i 6 ous i els incuba uns 14 dies.
Els pollets ja volen al cap de 2 setmanes.
Camina i salta pel terra cercant menjar. Quan sent el perill aixeca la seva cua.
Es deixa veure fàcilment durant l'hivern, ja que s'apropa molt als humans.
El seu cant és variat.
Els adults acostumen a estar tot l'any en el mateix territori.
Durant l'hivern arriben al nostre país pit-roigs que venen del centre i el nord d'Europa.

Font de la informació: Plantes i Animals del nostre entorn.

GALERIA FOTOGRÀFICA

SARGANTANA IBÈRICA

2009-06-29T23:10:00.000+02:00

Nom científic: Lacerta hispanica.

Família: Lacèrtids.

Descripció: És una sargantana petita, que fa uns 6 cm des del cap fins al començament de la cua, la qual pot arribar a fer uns 12 cm de llarg.
Pot tenir variacions en els colors i en els dibuixos; així pot ser de coloració marronosa, grisenca, amb ratlles de color blanc i amb punts foscos.

Alimentació: Caça petits insectes com mosquits, mosques, petits escarabats, formigues, ...

Reproducció: La femella pon 2-4 ous en cada posta; en pot fer dues o tres per any. A les poques setmanes neixen les petites sargantanes, les quals són fosques i tenen la cua verdosa.

Hàbitat: Viu en zones rocoses, marges, parets, troncs d'arbres i fins i tot en zones de conreu. En èpoques fredes hiverna o només surt en dies de sol.

Costums: Li agrada estar-se quieta rebent el sol; ja que necessita escalfar-se per regular la temperatura corporal. És una gran escaladora i puja fàcilment per les parets amagant-se als forats que troba.

Aquesta sargantana va ser fotografiada pel Josep M. al camí de les Bateries.

Font de la informació: Plantes i Animals del nostre entorn.

PAPALLONETA DE L'ALZINA

2009-06-29T22:52:00.000+02:00

La papalloneta de l'alzina (Satyrium esculi) com la majoria d'espècies del gènere Satyrium presenta colors foscos i una ratlleta blanca a la cara inferior de les ales. Aquest licènid, el podem observar en abundància en espais oberts on hi hagi una presència important de garrics i alzines, plantes de les quals s'alimenten les larves i al voltant de les quals els mascles acostumen a volar mentre esperen l'aparició d'alguna femella.
És, com hem dit, una papallona fosca per ambdós costats, tot i que sovint podem trobar femelles amb zones ataronjades a la cara superior de les ales. La cara inferior de les ales posteriors és la que ens permetrà diferenciar-la d'altres espècies del gènere, especialment de Satyrium ilicis que és a la que més s'assembla i de la que sovint no podrem distingir, tan tènue és la diferència. Aquesta rau, bàsicament, en la subtil línia negra que, en S. esculi, delimita les taques ataronjades que trobem al llarg de tota la zona submarginal de la cara inferior de les ales posteriors. En el cas de S. ilicis aquestes vores són clarament visibles.
És una papallona freqüent a Montserrat, donada la gran presència a la muntanya d'alzines i garrics.

Font de la informació: web de Papallones del Berguedà.

CABRA SALVATGE

2009-06-29T22:33:00.004+02:00

Nom científic: Capra pyrenaica.

Llocs on viu: Prefereix punts amb rocam descobert i vegetació baixa.

Mida: 150 cm.

Descripció: Aquest animal va ser reintroduït a Montserrat la primavera de 1995 i des d'aleshores ha assolit una bona adaptació. Antigament ja havia poblat aquesta zona, però es va anar extingint per la pressió humana i dels ramats domèstics, i únicament ha quedat el nucli dels Ports.
Si sou discrets és relativament fàcil de veure els petits ramats en els penyals del centre i sud del massís. Grups de femelles, mascles i joves agrupats d'una manera o altra segons l'època.
Els mascles es caracteritzen per les grans banyes (70 cm) i la seva major corpulència. Són de color marró amb les potes i els costats negrosos. Les banyes de les femelles fan només un pam i el color del cos és més clar. Solen veure´s amb els joves.

GALERIA FOTOGRÀFICA

CERCAVORES

2009-06-29T15:50:00.000+02:00

El Cercavores (Prunella collaris) és un moixó de colors marronosos i bec esmolat que li permet alimentar-se d'insectes i llavors. La color groc al bec, les taques vermelloses dels flancs i el plomatge més fosc a les ales permeten distingir-lo del pardal de bardissa (Prunella modularis). Una peculiaritat remarcable del cercavores és la seva distribució: nidifica en zones d'alta muntanya, generalment per sobre dels 2000m, en zones rocoses i d'escassa o nul·la vegetació. Aquest típic nidificant dels Pirineus només es troba en massissos d'alçades superiors als 2400m. En sistemes muntanyosos més alts arriba a nidificar per sobre dels 5000m. Les nevades hivernals el foragiten del seu hàbitat, i és llavors quan baixa a altituds molt inferiors o fins i tot a ran de mar. Al Bages és un hivernant escàs i la seva presència va relacionada amb les nevades als cims pirinencs. A l'hivern se'l pot veure saltironejar pels cims de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt. Sovint es mostra molt confiat a la presència humana.

Aquest cercavores va ser fotografiat pel Josep M. al camí de les Bateries.

Font de la informació: Institució Catalana d'Historia Natural (ICHN)

SALAMANDRA

2009-06-29T15:36:00.000+02:00

Nom científic: Salamandra salamandra

Lloc on viu: Indrets on hi hagi humitat ambiental, amb tolls més o menys permanents.

Mida: La talla normal és d'uns 20 cm. amb un pes d'uns 40 gr.

Descripció: Les salamandres adultes són animals de moviments lents. Mengen cucs de terra i petits insectes i són mes actives durant la foscor. Viuen preferentment en zones forestals fresques, en llocs humits, on creixen molses i falgueres, i a una temperatura ideal pocs graus per sobre dels +10 °C.
En temps de sequera i calor es refugien sota les pedres i troncs caiguts. Quan venen les èpoques plujoses les salamandres tenen la costum d'eixir dels refugis i caminar per els boscos i els erms en busca d'aliment.
El que més crida l'atenció en la salamandra comuna son els seus colors vius: fons negre intens sobre el que destaquen les taques grogues. La coloració cridanera és una característica de molts animals tóxics. La seva pell està coberta d'una mucositat que conté un verí. Aquest verí protegeix a la salamandra de les fures, gossos i altres depredadors, així com d'infeccions de la pell provocades per fongs i bacteris. Malgrat la poderosa toxicitat de la seva pell la salamandra comuna és un animal tímid.
Contràriament als altres urodels, l'aparellament de les salamandres té lloc a la terra ferma; l'època del zel és d'abril a setembre. Les femelles van a l'aigua a parir la primavera següent, segons la disponibilitat d'aigua i la data de desgel de la zona on viuen. Escullen basses d'aigua fresca i corrents d'aigua lentes, normalment situades en zones fosques, protegides de la llum directa del sol per arbres i matolls.
Havent passat la primera fase embrionària dins del ventre de la mare, les larves de salamandra neixen ja formades, a una mitjana de 30 per femella. Contràriament al colors vius dels adults, les larves son de tonalitats marronoses o grisenques molt semblants a les fulles seques de l'entorn, el que fa que estiguin tan ben camuflades que resulta difícil distingir-les entre les fulles seques que han caigut a l'aigua. Les larves de salamandra duen brànquies externes i, malgrat llur aspecte fràgil i delicat s'alimenten amb voracitat de petits cucs i crustacis, com tubifex o dàfnies. Si arriben a sobreviure, les larves de les salamandres poden completar la metamorfosi entre tres i sis mesos, sortint de l'aigua tot seguit, car una vegada han arribat a l'estat adult s'ofegarien dintre de l'aigua.

Aquesta salamandra va ser fotografiada per l'Oriol a la font del Llum.

Font de la informació: Viquipèdia.

RETO EXTREMO

2009-06-13T10:15:00.001+02:00

3r ANIVERSARI APEUPERMONTSERRAT

2009-06-13T00:01:00.000+02:00

RUTA CIRCULAR SANTA CECÍLIA

2009-06-01T22:17:00.004+02:00

Diumenge, 7 de juny de 2009

Ruta circular: Santa Cecília per la canal de Sant Jeroni, mirador del Moro, camí Nou de Sant Jeroni, l'ermita de Sant Jaume, el pas del Trencabarrals, les ermites de la Santa Creu i Sant Dimes, camí de l'Arrel i Santa Cecília.

Santa Cecília. Sortim de l’aparcament de l’església, travessem la carretera, anem a buscar el camí (GR) i marxem cap a la dreta en direcció Can Massana.

Canal de Sant Jeroni. Arribarem a la font de la Teula. Les marques de color vermell i la línia d’alta tensió ens indicarà per on hem de pujar.

En aquest punt hi ha dues opcions: la primera pujar per les cadenes fixes que hi ha al mig de la canal i la segona seguir el camí que marxa primer cap a la dreta i després comença a pujar cap a l’entrada de la canal.

Els trams que presenten alguna dificultat han sigut adaptats amb cables i amb passarel·les que faciliten la pujada.

Unes marques blaves marxen cap a la dreta. És el camí que duu a l’inici de la via ferrada Teresina i de l’anomenada canal dels Musclos o del Pou de Glaç. Nosaltres hem de seguir pujant per la canal de l’esquerra sempre seguint les marques vermelles.

Mirador de Moro. Després d’una estona de pujada, arribarem a un coll a la carena entre el cim de Sant Jeroni i el mirador del Moro. Val la pena acostar-s’hi a aquest últim i només heu de girar a l’esquerra i arribar-s’hi a l’antiga estació del telefèric i actualment centre de repetició de telecomunicacions. Aquest mirador és més "íntim" que la miranda de Sant Jeroni on sempra hi ha molta gent.

El camí Nou de Sant Jeroni, fàcil i no gens perdedor, obert per a enllaçar el funicular de Sant Joan amb el que pujava a Sant Jeroni. Tindrem una àmplia visió de tot el sector oriental de Montserrat, serra de l'Alzina de les Paparres, per on passa el camí, i serra de les Lluernes, a l'altre vessant del torrent de Santa Maria, l'antiga Tebaida monàstica, amb les subregions de la Trinitat, Cavall Bernat, Sant Antoni. El camí transcorre sovint per trossos cimentats.

L’ermita de Sant Jaume, orientada a migdia, pertany a la regió de Tebas. Es troba al peu del cim de la Gorra Marinera, al camí del Pla de les Taràntules, molt a prop de l’estació superior del funicular de Sant Joan. Va ser construïda a les immediateses d’una cova natural que bé podria haver estat un habitacle d’anacoretes.

El pas del Trencabarrals és un dels passos més curiosos del massís i creua la bretxa rocosa oberta al peu del característic monòlit d'aquest nom. Davant nostre tenim la visió del rocam que abasta el Cavall Bernat, la Panxa del Bisbe, l’Elefant, la Prenyada i la Mòmia.

L’ermita de Sant Dimes pertany a la regió de Tebaida, es troba just sobre el Monestir, al capdamunt de l’escala dreta que surt del jardí. També es coneix com l’ermita del Bon Lladre i Del Castell, ja que va ser edificada aprofitant l’antic castell de Marro que tenia dues torres i dos ponts mòbils.

L’ermita de la Santa Creu pertany al terme municipal de Tebaida. Es troba just sobre el Monestir, al capdamunt de l’escala dreta que surt del jardí. També es coneguda com a ermita de Santa Helena. Està construïda aprofitant una petita balma natural, sota una roca de poca alçària.

La tornada a Santa Cecília la fem pel camí de l’Arrel que discorre pel peu de les impressionants parets del nord-est del massís. Tot el camí està senyalitzat amb marques blanques i vermelles, ja que coincideix amb un tram dels senders GR 4 i GR 172.

Més fotos i els altres videos a la zona vip del web apeupermontserrat

RUTA CIRCULAR MIRANDA DE SANT JERONI

2009-06-01T21:50:00.000+02:00

Diumenge, 7 de març de 2010

Ruta circular: La Vinya Nova, camí dels Francesos, el Camell de Sant Jeroni, Les Pinasses, l'Albarda Castellana, miranda de Sant Jeroni, Ermita de Sant Jeroni, camí nou de Sant Jeroni, Camí del Pont, el Pont i la Vinya Nova.

LA VINYA NOVA-MIRANDA DE SANT JERONI-LA VINYA NOVA

Aquesta excursió permet contemplar els diferents paisatges de la muntanya, doncs passem de la plana fins a una de les zones amb el relleu més magnífic de la muntanya. La sortida és llarga i amb un important desnivell. Pujada al cim de l’Albarda Castellana (1177m) i la Miranda de Sant Jeroni (1237m).

INICI CAMÍ DELS FRANCESOS

20 Apeupermontserratins vam sortit de la Vinya Nova en direcció El Bruc per l’ampla pista que uneix aquest bonic poble amb la masia. Vam travessar el torrent de la Maçana i just abans del torrent del Bassal dels Gats, trobem a la dreta l’inici del camí del Francesos. A banda i banda del camí hi ha dos pins que tenen unes marques rogenques i marques de PR. blanc i groc, que ens acompanyaran en tota l’ascensió. També hi ha un indicador.
El camí, al principi, és força ample. A mida que remuntem el torrent, el camí s'estreny. Continuem pujant i trobem una petita explanada a mà dreta perfecta per agafar aire. Aquesta explanada s'anomena "el Racó de les Bruixes". Lloc on en el passat es reunien les bruixes.
Reprenen la marxa i trobem la primera bifurcació del trajecte. A l’esquerra el camí porta al Coll de l’Ajaguda i al Canal de Migdia. Nosaltres seguim pel camí dels Francesos a la dreta.

PORTELL DE MIGDIA

A mida que anem pujant, a l'esquerra, tenim bones vistes sobre les agulles dels Plecs de Llibre i el Montgròs, separades de la nostre carena pel torrent de Migdia. A la dreta tenim el torrent dels Bugaders.
Deixem un trencall a la dreta que porta al serrat de la Sajolida i arribem a les roques del Camell de Sant Jeroni. En aquest punt trobem una altra bifurcació. A l’esquerra va cap als Ecos i el Portell de Migdia. Agafem la de la dreta que s’enfila de valent durant uns 500 m. fins arribar a les Pinasses.

CIM DE L'ALBARDA CASTELLANA

Girem a la dreta i després d’un petit flanqueig i una curta grimpada de 2m., ajudats per una corda, arribem al cim de l’Albarda Castellana (1.177m). On tenim unes magnífiques vistes de la zona de Sant Jeroni i del paisatge agrícola de la plana entre Collbató i el Bruc. També troben un pessebre.
Desfem el camí fins a la Pinassa i agafem el corriol de l’esquerra que ens porta als penosos graons de ciment que ens duran fins al cim de la miranda de Sant Jeroni (1.237m) Cim amb dues puntes separades uns 10 metres per un petit coll. El cim de l’esquerra disposa de vèrtex geodèsic i un grèvol pluviòmetre. El de la dreta té una taula d’orientació i un ampli mirador.

MIRANDA DE SANT JERONI

Un cop feta la visita, baixem els 237 graons de ciment que ens porten fins a l’ermita de Sant Jeroni. On aprofitem per esmorzar. Un cop recuperat forces, continuen baixant seguint el camí nou de Sant Jeroni en direcció al Monestir. Passem per davant de la cruïlla que porta a les Pinasses, a la dreta. Més endavant trobem a l’esquerra la cruïlla del camí vell de Sant Jeroni que baixa pel Torrent de Santa Maria fins al monestir. Seguim recte per l’ample i confortable camí que baixa per la Serra de l’Alzina de les Paparres.
Anem baixant i deixem a la dreta l’esvelta agulla del Cigronet i a l’altra banda del camí, l’agulla del Cap de Mort.

EL PONT

Després de passar un tros de camí amb una barana, un petit mur de pedra i ciment. Trobem un petit collet a la dreta amb marques de color blanc que ens indica l’inici del camí de Pont. Anem baixant i trobem a la dreta la cruïlla del Clot de la Sajolida que va a parar al camí del Francesos, per on hem fet la pujada.
Nosaltres seguim pel camí de l’esquerra. Més endavant tornem a trobar una altra cruïlla. A l’esquerra porta al coll dels Pollegons. Nosaltres baixem pel camí de la dreta en direcció al canal de l’Ermità Mort.
Continuem baixant, i a la dreta hi ha un camí amb una força pendent que porta al llit del torrent i al pont natural que dóna nom al camí del Pont. Aprofitem per a fer una visita.
Un cop feta la visita al Pont, tornem al camí principal i seguim baixant fins a la Vinya Nova. Punt d'inici i final de la caminada.

Gràcies a tots els que heu compartit amb nosaltres aquesta sortida.

Les fotos de la sortida estan penjades a la zona vip del web apeupermontserrat

ELS PALLERS/COVA DE L'ARCADA

2009-06-01T16:19:00.000+02:00

Dimarts, 8 de desembre de 2009

Ruta circular: El Bruc, camí dels Pallers, Els Pallers, Refugi Vicenç Barbé, torrent del Lloro, cova de l'Arcada, Camí de la cova de l'Arcada i El Bruc.

PLANTADA PESSEBRE APEUPERMONTSERRAT

Ruta circular que porta a visitar tres indrets del massís de Montserrat. Els Pallers, i les formes peculiars d'els seus monòlits. L'avenc dels Pouetons de les Agulles, una de les cavitats més importants de Catalunya i la cova de l'Arcada, tota una meravella de la natura.

Camí dels Pallers

29 apeupermontserratins vam anar a plantar el pessebre als Pallers. Vam sortir a primera hora del matí des de la plaça del Racó del Bruc travessant el torrent de l’Oncle Illa pel pont de la Parròquia que uneix el nucli del Bruc de Baix amb el Bruc de la Parròquia.
Una ampla pista que transcorre pel boscos de Can Rovira ens va acosta a l’inici de l’antic camí del Bruc als Pallers. En tot moment es va gaudint de les magnífiques vistes de les zones de Les Agulles i Els Frares Encantats.

Els Pallers. Foto: Carles G.

Vam deixar la pista i vam remuntar el torrent de la Diablera en direcció la Portella. Des del camí ja comencem a veure Els Pallers. Vam arribar a una petita zona plana coneguda com l’Era dels Pallers.
Els Pallers és una zona molt eixarreïda. Les formes curioses de les seves roques no passen desapercebudes per a ningú i fa que la imaginació busqui nom a cada monòlit. Hi ha qui veu una tortuga, cares de guerrers, pallers de pedra... això fa que aquest indret sigui un dels més espectaculars de Montserrat i marc incomparable per a plantar el nostre pessebre.
Després d'un merescut esmorzar, uns quants van pujar a la roca de l'Era dels Pallers i van poder gaudir d'una perspectiva diferent dels Pallers.

Avenc dels Pouetons

Vam reprendre el camí remuntant el torrent dels Cirerers fins trobar-nos la cruïlla del camí que ve de la Portella i que porta al refugi de Vicenç Barbé.
Molt a prop trobem l'avenc dels Pouetons de les Agulles de 123m. de profunditat i 337m. de recorregut.
Aquest avenc consta d’un espectacular pou d’entrada de 52 metres de profunditat amb un replà a la cota -32 on gràcies a una pronunciada rampa s’ajunten les dues boques de la cavitat.
A partir d’aquí pous i galeries, esquerdes i ressalts, blocs i lloses, fins un darrer pou de 14 metres que permet accedir a una galeria final de 50 metres. Aquesta cavitat es una de les més importants de Catalunya.

Cova de l'Arcada

El camí ens porta fins al torrent del Lloro. El baixem pel mig d'un bosc d'alzines i en un revolt del camí, trobem les primeres vistes de la cova de l'Arcada a l'altra banda del torrent de les Grutes. Travessem una zona d'enderrocs i de seguida arribem a la cova.
Arran de les parets verticals del serrat del Cabrit, i per sobre del torrent de les Grutes, trobem la Cova de l'Arcada (730 m). Aquesta cova és un pont natural, adossat a la paret del cingle, sota la desembocadura del torrent de la Coma Alta. Té aproximadament 5 metres de fons, per 20 d'alt i 40 d'amplada, tota una meravella de la natura.

Foto de grup

Continuem la baixada i passem per davant de la font d’en Xebret. Més endavant deixem a la nostre esquerra l’agulla del Castell i la roca del Tambor i ens dirigim cap al coll del Xincarró pel torrent del Porquer i el serrat de les Arnes.
Anem baixant per un camp d’oliveres fins a trobar la pista per on havíem fet el camí de pujada als Pallers. Girem a l’esquerra i desfem el camí fins arribar a la plaça del Racó.

Gràcies a tots els que heu compartit amb nosaltres aquesta sortida.

Les fotos de la sortida estan penjades a la zona vip del web apeupermontserrat

RUTA CIRCULAR MONTGRÒS

2009-06-01T15:49:00.000+02:00

Diumenge, 8 de novembre de 2009

Ruta circular: La Vinya Nova, Can Jorba, serrat de la Palomera, coll de Mosset, canal Roja, Montgròs, canal de Migdia, camí dels Francesos i la Vinya Nova.

MONTGRÒS (1.133 m)

La pujada al cim del Montgròs pel serrat de la Palomera i la canal Roja és una excursió força esgotadora físicament i només és aconsellable per als col·leccionistes i enamorats del massís que busquin camins amb grimpades i poc transitats. El mirador del cim del Montgròs ofereix una àmplia perspectiva de Montserrat, tant en la seva cara sud, com la regió de Sant Jeroni o la més oriental.

Masia de Can Jorba

16 apeupermontserratins tot i el fort vent que feia, vam sortir des de la Vinya Nova en direcció El Bruc per l'ampla pista del camí del Castell a la Vinya Nova i vam passar per davant de la masia de Can Jorba. Aquesta masia està documentada des del segle XV tot i que podria ser anterior ja que la capella que hi ha al seu costat és esmentada al segle XIV. Va pertànyer durant molts segles al monestir de Montserrat i va ser en aquesta casa on l'abat Blanch hi va fer amagar la Moreneta després de l'exclaustració de 1835.

Coll de Mosset

Passat la masia de Can Jorba i abans d'arribar al torrent de la Coma d'en Pastor, agafem un camí a la dreta amb marques de color vermell. El camí s’endinsa al bosc i comença una forta pujada que ens porta molt a prop del coll de Mosset.

Canal Roja

El camí continua per una llarga aresta tot seguint la canal Roja i les marques ara són de color blau. El camí guanya alçada pel mig de la roca nua. Les marques ens guien tota la estona. Hi ha trams força drets. Després d’una pujada molt forta arribarem a un collet a la part superior del serrat del Faraó.

Creu de ferro

El camí ens porta al vessant de la coma dels Naps i després baixem una mica pel mig d’un bosc espès. Deixem el camí que marxa a l’esquerra i agafem el de la dreta seguint les marques blaves. Després fem una gran pujada que acaba al peu de la Roca Plana dels Llamps. Deixem aquest monòlit a l’esquerra nostra i comencem a baixar en la que trobem una creu de ferro. Només ens queda que fer la pujada final que ens porta al cim arrodonit del Montgròs.

Els Ecos des del Montgròs

El mirador del cim del Montgròs ofereix una àmplia perspectiva de Montserrat. Magnífiques vistes de la zona de les Agulles, els Frares, els Ecos, la comarca de l'Anoia, Sant Jeroni i la comarca del Baix Llobregat. No vam poder gaudir gaire estona de les magnifiques vistes des del Montgròs a causa del fort vent que feia.

El Montgròs i els Plecs de Llibre

La baixada ens porta al peu de la Salamandra. Després fem un tram força espectacular i aeri que dóna una mica d’al·licient i vistes a l’excursió. Passem per davant de la font de la Cadireta i arribem a la Canal de Migdia. La resseguim de baixada fins trobar la cruïlla del camí dels Francesos que ens porta a prop del Coll de l'Ajaguda, on tenim unes magnifiques vistes del Montgròs i els Plecs de Llibre. Continuem la baixada que ens porta al camí de la Vinya Nova pel torrent del Bassal dels Gats tot resseguint el camí dels Francesos. Un cop a la pista principal girem a l’esquerra i enfilem direcció al punt d'inici de la sortida.

Gràcies a tots els que heu compartit amb nosaltres aquesta sortida.

Les fotos de la sortida estan penjades a la zona vip del web apeupermontserrat

1a NOCTURNA APEUPERMONTSERRAT

2009-06-01T15:18:00.000+02:00

Dissabte, 1 d’agost de 2009

Bruc de Baix (470m) 10 de la nit. Tot i que el temps no acompanyava i començava a plovisquejar. Vuit valents apeupermontserratins. La Montse, el Jordi R, la Carme, el Josep M, el Jordi A, la Núria, la Carmen i l'Oriol vam començar des de la plaça del Racó l’aventura de fer la 1a nocturna d’apeupermontserrat.

El primer tram fins a Collbató va ser ple de dubtes. No només plovia, també llampegava i endinsar-se de nit a Montserrat podia ser una temeritat.

El grup, tot i les adversitats, estava animat i la visió de la muntanya fosca ens fascinava. Les formes de les Agulles de nit deixaven anar la nostra imaginació.

Collbató (388 m) 12 de la nit. 7,3 Km. Vam arribar a la plaça del poble i el temps havia millorat, ja no plovia i els llampecs cada cop es veien més lluny. La Montse, no gaire habituada a les llargues caminades, va ser la primera en retirar-se. Ja ho teníem pactar que seria així. Una retirada a temps sempre és una victòria segura.

Ens vam acomiadar de la Montse i vam reprendre el camí cap al segon punt del nostre objectiu. El cel s’havia aclarit i els núvols deixaven pas a un cel estrellat on la lluna il·luminava els nostres passos i els dubtes de si podríem fer la caminada es dissipaven.

L’ample pista per on transcorre el camí convidava a xerrar amb els companys de caminada. La fisonomia de la muntanya fosca anava canviant per moments.

Darrera quedava el serrat de Can Rubió i davant nostre apareixia la serra del Cairat. El camí de baixada ens acabaria portant a l’altra banda del riu Llobregat.

Durant aquest tram la muntanya de Montserrat ens havia guardat les esquenes. Però a l’arribar a la Puda, la tornàvem a tenir davant nostre. La veiem enorme, infranquejable, desafiant. Començàvem a adonar-nos de la dificultat que ens venia a sobre.

El camí de la Sal de la Puda a l’aeri de Monistrol és planer i còmoda. Però els quilòmetres i les hores de caminar començàvem a passar factura. El riu amagat, entre la foscor i la vegetació, ens acompanyava durant aquest tram.

Colònia Gomis (124 m) 3 de la matinada. 19,1 Km. Vam recuperar forces al pont de l’aeri i vam fer el primer avituallament líquid i sòlit. La gent tenia ganes de seure i alguns fins i tot estirar-se. A pesar del cansament, el bon humor sempre n’era present.

En aquest punt la Carme i el Jordi R. es van retirar. Havíem deixat un cotxe a la Colònia Gomis. També ho teníem previst i es que a partir d’aquí l’excursió s’enduria molt i el Jordi fa poc que l’havien operat i per la Carme ja era tot un repte arribar fins aquí.

Dels vuit que vam sortir, ja només en quedàvem cinc. Tots sabíem que enrere quedava l’última oportunitat de plegar d’aquesta aventura. Però amb energies renovades i en ganes de fer-la grossa, enfilàvem amunt pel camí de l’Aigua que ens portaria al Monestir.

El camí pujava de valent i havíem de superar 636 metres de desnivell en menys de tres quilòmetres. La pujada tot i que era forta, anàvem fent. Vam enllaçar amb el GR 5 i les seves clàssiques escales de ciment que van fer la pujada més dificultosa.
Més amunt el camí s'ajuntava amb el GR 96. Només ens quedava seguir-los i arribaríem a la Plaça del Monestir.

Monestir (760 m) 5 de la matinada. 21,7 Km. Ens vam trobar un Monestir a les fosques, en silenci i que dormia, no hi havia una ànima a la plaça. Se’ns va fer estrany veure’l així, només nosaltres cinc. Vam decidir de fer un descans per recuperar forces i comentar quantes hores ens faltaven per acabar la nocturna.

Vam fer comptes, fins les onze del matí no arribarem al Bruc. El cansament s’acumulava i el ritme de marxa seria més lent.

Ens vam posar en marxa per fer el següent tram fins a Santa Cecília. Anàvem remuntant les escales i deixant enrere el Monestir. Encara era fosc, però aviat veuríem els primer rajos de sol.

La Carmen començava a notar unes molèsties al peu. Vam provar alguns remeis per alleujar el dolor i el que millor va funcionar va ser el seu orgull de campiona. Tot un exemple per la resta del grup.

Al pla de la Trinitat se’ns va fer de dia. Les hores i els quilòmetres que portàvem a sobre es vam fer notar en el ritme de caminar. Santa Cecília es veia lluny i encara hauríem de caminar molt per arribar-hi.

Sta. Cecília (677 m) 8 del matí. 26,3 Km. Arribàvem a Sta. Cecília. Últim avituallament, que també vam aprofitar per descansar i recuperar forces. Vam comentar que estava sent molt dura la caminada i encara quedava mitja travessa de la muntanya fins a Can Massana.

Vam treure l’orgull montserratí que portàvem dintre cadascú, ens vam donar ànims, i per fi, vam reprendre la marxa. Anàvem parlant dels diferent moments viscuts durant la caminada i és que una sortida tan llarga dóna per tot tipus de situació personal. Tan estàs passant un moment crític que et preguntes que fas aquí, com al poc temps et trobes perfectament i comences a tirar del grup.

Veure la silueta de la cadireta ens va donar una alegria immensa. Tothom sabia que ens acostàvem al Coll de Guirló. Un cop arribat, ja “només” ens quedava agafar l’ample pista que ens portaria al Bruc.

“Només” vol dir una hora llarga de caminar encara. Van començar les bromes i les rialles. A la cara de cadascú, tot i el cansament, es començava a veure reflectit l’alegria d’haver superat aquest repte.

El Bruc (470 m). 11 del matí. 36,5 Km. "Mira que és llarg aquest poble". Vam passar el Bruc de Dalt, vam creuar el Bruc del Mig i per fi arribàvem al Bruc de Baix. Enrere quedàvem 13 hores de caminar i molts quilòmetres fets. Ens vam fer l’última foto de grup i ens anàvem acomiadant. Això sí, abans de marxar cadascú a casa seva vam poder dir ben alt: HO HEM ACONSEGUIT.

La història dirà... Vuit foren els que van començar només cinc els que van acabar. La Núria, la Carmen, el Jordi A, l’Oriol i el Josep M.

Aquests són els meus peus després d'una caminada de 13 hores i 36 Km. Com podreu veure van arribar impecables i rosadets... Estaven per llepar-los. jaja.

Més fotos a la zona vip del web apeupermontserrat

RUTA CIRCULAR MIRANDA DE SANTA MAGDALENA

2009-06-01T14:54:00.001+02:00

Diumenge, 7 de febrer de 2010

Ruta circular: Collbató, camí de la Vinya Nova, Clot de la Mònica, Ermita de Sant Joan i Sant Onofre, Miranda de Santa Magdalena, Pla de les taràntules, camí de Sant Joan, camí Vell de Collbató i drecera dels Graus.

MIRANDA DE SANTA MAGDALENA

Magnífica excursió fins a un dels cims típics del massís, amb un desnivell important i una pendent molt constant tant de pujada com de baixada. El cim de Santa Magdalena (1132m) té unes impressionants vistes de la zona de Tebes, Tebaida, Tabor i el Baix Llobregat.

Inici camí del Clot de la Mònica

21 Apeupermontserratins vam sortir a primera hora del matí des de la plaça de l'església de Collbató en direcció a la Vinya Nova per l'ampla pista que ens porta fins a l'inici del camí del Clot de la Mònica.

Serrat de la Pastereta

Deixem el camí de la Vinya Nova i agafem un corriol (marques blaves) que marxa pel mig del bosc en direcció a la muntanya. El camí transcorre entre el serrat d'en Muntaner i el serrat de la Pastereta i ens fa agafar alçada ràpidament.

Petit turó

Arribem a una bifurcació de camins. A l'esquerra porta al coll dels Pollegons. Nosaltres agafem el camí de la dreta marcat com "Sant Joan". Més endavant hem de fer un flanqueig pel mig d'una paret força inclinada. El camí ens porta fins a un coll on es veu l'ermita de Sant Joan. A la dreta del coll hi ha un petit turó que alguns vam aprofitar per ser petits escaladors i fer cim.

Ermita de Sant Onofre

Arribem a l'antiga ermita de Sant Joan i Sant Onofre on parem per esmorzar. El lloc assolellat i arrecerat, convida a fer-ho.
Un cop recuperada les forces, reprenem la marxa per les estances que toquen a la paret de la muntanya i passem per un camí excavat a la roca on antigament hi havia les restes de l'ermita de Sant Onofre. Hi ha un aljub amb aigua que la gent hi tira monedes. Hi ha un passamà que ajuda a fer aquest tram amb una caiguda important.

Foto de grup a la Miranda de Santa Magdalena

Acabat el tros de camí tallat a la roca, sortim a una canal amb antics graons. La remuntem fins trobar-nos una paret de pedra inclinada amb uns esglaons fets a la mateixa pedra, que trobem a la nostre esquerra. Hi ha marques de color lila. Només queda que remuntar el camí i fer el cim.
A mida que anem pujant, tenim unes magnífiques vistes de la zona de Tebaida: l'Elefant, la Mòmia, la Prenyada, la panxa del Bisbe, del Monestir i del Baix Llobregat. Estem a la zona de les gorres: la Gorra Marinera, la Gorra Frigia i la Magdalena Superior.

Escales de Jacob. Foto: Jordi Sàrries

Després d'haver gaudit de les magnífiques vistes i de les cabres que vam poder veure. Desfem el camí de pujada fins a retrobar-nos amb el camí que havíem fet fins aleshores. Continuem la baixada i arribem a un coll entre la Gorra Marinera i la Magdalena inferior. Aquí comencen les Escales de Jacob, per on baixem fins a trobar el Camí Nou, que va del pla de les Taràntules fins a Sant Jeroni. Un cop al camí Nou, el resseguim cap a la dreta, fins que arribem a l'estació superior del funicular que puja del Monestir. El camí de l'esquerra porta cap a l'ermita de Sant Miquel. Agafem el camí de la dreta que ens porta direcció a l'ermita de Sant Joan. Davant nostre tenim unes magnifiques vistes del cim de la Miranda de Sta. Magdalena.

Drecera dels Graus. Foto: Jordi Sàrries

Agafem el camí que baixa pel torrent de Santa Caterina i que ens porta fins a la cruïlla del camí que porta al Monestir per l'ermita de Sant Miquel a l'esquerra i a Collbató a la dreta. Un cop a la cruïlla agafem cap a la dreta pel torrent de la Font Seca. Passem per un tram de ziga-zagues (les voltes). Seguim el camí i passem per sota de la roca Llisa, on trobem escaladors.
Arribem a la Taca Blanca (el llençol). Agafem la drecera dels Graus i baixem ràpidament per una carena relativament inclinada que ens porta a Collbató.

Gràcies a tots els que heu compartit amb nosaltres aquesta sortida.

Les fotos de la sortida estan penjades a la zona vip del web apeupermontserrat

RUTA CIRCULAR L'ELEFANT

2009-06-01T12:59:00.001+02:00

Diumenge, 4 d'octubre de 2009

Ruta circular: Santa Cecília, Camí de l'Arrel, Pla de la Trinitat, L'Elefant, Coll de la Canal Plana, Camí de l'Arrell i Santa Cecília.

La pujada a l'Elefant és una de les millors excursions que es poden fer a la muntanya de Montserrat. Ja que ens permet conèixer les parets més espectaculars dels massís. El darrer tram de l'ascensió és una mica espectacular i la vista des del cim, simplement incomparable.

23 apeupermontserratins vam sortir a primera hora del matí de l'aparcament de Santa Cecília i vam enfilar el camí de l'Arrel en direcció el Monestir. El camí passa per davant de la paret dels Diables, amb la seva característica taca de color vermellós i ens porta fins molt a prop del peu del Cavall Bernat. Al que veiem en tota la seva alçària. Sempre hi ha escaladors que fan el seu cim.

A l’arribar al Pla de la trinitat vam canvia de camí passant per davant de l’ermita de la Santíssima Trinitat tot resseguint el PR C-19 fins a una altra cruïlla on vam gira a la dreta en direcció a l’ermita de Sant Salvador.

La pujada al cim de l’Elefant es fa per unes parets força inclinada. El darrer tram, abans de fer el cim, és una curta però intensa canal molt estreta que posa a prova les nostre habilitats de petits escaladors . Alguns van necessitar d’una petita ajuda però tothom va pujar. Després d’aquest pas vam arribar al cim i el ben guanyat esmorzar tenia com a premi unes vistes espectaculars.

La Baixada la vam fer en molt de compte i tornant a ajudar als menys hàbils. Un cop de nou al camí vam anar en direcció al serrat de les Lluernes i vam baixar per la Canal Plana. La baixada força fàcil ens porta de nou al camí de l’Arrel i només ens quedava que resseguir-lo i arribar a Santa Cecília.

Gràcies a tots els que heu compartit amb nosaltres aquesta sortida.

Les fotos de la sortida estan penjades a la zona vip del web apeupermontserrat

BALMA DE CAN SOLÀ

2009-06-01T11:38:00.000+02:00

Diumenge, 30 d'agost de 2009

Ruta lineal: Can Massana, Torre Baixa (el Telègraf), Sant Pau de la Guàrdia, Balma de Can Solà, la font de la Cova i El Bruc.

CAN MASSANA. La caminada comença a l’aparcament de l’antiga masia de Can Massana. Travessem la carretera i agafem un camí seguint les marques de GR 172 que ens portarà a la Torre Baixa (el Telègraf). El camí tendeix a pujar i a mida que anem agafant alçada, tenim una bona vista de la muntanya de Montserrat.

LA TORRE BAIXA (EL TELÈGRAF). La torre del Telègraf va ser construïda per l'exèrcit espanyol a mitjan segle XIX, en plena guerra carlina, com un punt de la xarxa de telegrafia òptica que es va instal·lar a tot el país. La torre era custodiada per un escamot militar de tres o quatre persones que recollien els senyals òptics i els transmetien a altres torres. Formava part de la línea Barcelona a Lleida i també sortia un ramal cap a Manresa. Va quedar en desús quan es va instal·lar el sistema de telegrafia per fils.

SANT PAU DE LA GUÀRDIA. El petit nucli de Sant Pau de la Guàrdia es formà al voltant de la masia de Ca n'Elies (o Elías, cognom de la família propietària) a tocar de l'església nova de Sant Pau. Se la coneixia també com Forn del Vidre, degut al forn que hi hagué des d'inicis del segle XVII i durant gairebé tres-cents anys. És un gran casal del segle XVIII, amb una allargada façana de portal adovellat. El conjunt de cases, amb l'església, i els seus entorns enmig d'un paisatge de boscos esquitxats de camps de conreu, té un gran encís. Només es veu alterat per la banda sud, on es va formar la urbanització coneguda com Montserrat Parc.

BALMA DE CAN SOLÀ. Dins la finca de can Solà de la Roca, hi ha la balma de can Solà, amb unes dimensions certament espectaculars. Ha estat mesurada i ocupa un total de 3.150 m2. Al llarg de la història ha estat utilitzada com aixopluc natural i com a espai en el qual descansaven els ramat de la zona. Avui també és un lloc ideal per l’escalada i disposa de 12 vies instal·lades. Pel seu interior hi transcorre un torrent d’aigua irregular, la qual ha erosionat els estrats de forma horitzontal donant forma a aquest magnífica balma. Al centre de la cavitat hi ha la font homònima, que brolla de forma periòdica.

LA FONT DE LA COVA. Al terme municipal del Bruc hi ha una gran diversitat d’indrets amb poblaments vegetals d’interès botànic i ecològic. I a la zona de la font de la Cova hi trobem alzines centenàries. A part de la font, també hi ha un safareig. El lloc és ideal per la pau que es respira i els dies de molta calor, els arbres fan que hi hagi una temperatura agradable.

EL BRUC. Davant nostre tornem a tenir a la muntanya de Montserrat. La visió del massís ens acompanya en el que queda de camí. L'ample pista ens porta al Bruc.

Participants: Carme, Carmen, Teresa, Antonio, Jordi R, Oriol i Josep M.

Les fotos de la sortida estan penjades a la zona vip del web apeupermontserrat

EL BRUC-FRARES ENCANTATS-EL BRUC

2009-06-01T10:05:00.001+02:00

El diumenge 6 de febrer vam fer la segona caminada d’apeupermontserrat de 2011. 19 apeupermontserratins vam completar amb èxit la bonica ruta circular de 10 Km. per la regió dels Frares Encantats, passant pels dos passos que delimiten el seu territori: El Portell Estret i el Coll de Porc.

Pujant al serrat dels Pallers
Vam sortir a les 7:30 del matí des del bonic poble d'El Bruc (472 m). Els primers quilometres transcorren per la tranquil·la i còmoda pista que travessa els camps de la Plana Llarga. Abandonem la pista i comencem a pujar per un marcat sender que porta a la carena dels Pallers. El camí, en forta pujada, ens fa agafar alçada ràpidament.

El Gerro i el Timbaler
El camí puja pel ben mig de dues agulles emblemàtiques de Montserrat: El Gerro i el Timbaler del Bruc. Aquestes roques tenen l’honor de ser la número 1 i 2 de la llarga llista de monòlits montserratins.
El Gerro (711 m) és un peculiar monòlit adossat a la falda sud de la muntanya, apart de ser el número 1, també serveix de fita per a delimitar un dels extrems de la zona sud de Montserrat, l’altre extrem és el serrat dels Monjos. És molt fàcil de distingir pel pont de roca que sembla una enorme nansa d’un gerro. La seva alçada màxima és de 40 metres.
El Timbaler (742 m)presideix l’entrada del Vermell del Xincarró. Junt amb el Timbal formen una combinació de dues roques separades per una curta xemeneia. Deu el seu nom al conegut escalador Joan Nubiola que les va relacionar amb el monument que hi ha El Bruc.

La Tisora i la Tortuga
Al final del costerut camí, arribem a la Serra dels Pallers (782 m). Val la pena aturar-se uns minuts i gaudir del conjunt de roques que recorden els antics pallers que es feien als masos per guardar-hi la palla. Les curioses formes de les roques fan volar la imaginació i ha donat pas a posar-li nom a cadascuna. Reprenem la marxa pel caminet que travessa tot el conjunt dels Pallers i al capdamunt arribem a l’esplanada de l’Era dels Pallers.

Camí del Refugi Vicenç Barbé
A l'Era dels Pallers (763 m), enllacem amb el camí del Refugi. El senderó puja pel torrent dels Cirerers. Només l'abandona per a cercar a dreta o esquerra el millor pas. Al fons veiem el refugi, aixecat sota la roca de la Partió, i el magnífic conjunt d'agulles que l'envolten. Enllacem amb el PR que ve de Can Massana i al poc arribem al refugi (890 m).

Fita de pedra i bolet de soca
Després d'un petit descans, ens dirigim cap a la torrentera de la Canal Ampla i comencem a pujar suaument per la canal. El camí transcorre per un alzinar ombrívol, ple d'arbres que no deixen passar la llum. Passem al costat de l'agulla Sense Non i arribem al Portell Estret (1008 m). Pas que divideix la regió d'Agulles de la regió d'Els Frares Encantats.

Camí de les Agulles
Traspassem el Portell, deixant la Boleta a la dreta i baixem ara per la zona nord de la muntanya. El camí de les Agulles té una baixada molt dreta i cal moure's amb compte i assegurant els peus. Per sort, el terreny està prou eixut. La part final planeja fins a trobar-se amb el camí de Coll de Porc.

Camí de Coll de Porc
Trobem el camí que va a coll de Porc en direcció a llevant i passem al costat de la impressionant paret del Bisbe i de la Font de Coll de Porc, sota mateix de la paret dels Frares. Només queda una lleugera pujada i arribem al Coll de Porc (978 m).

Foto de grup al Coll de Porc
Coll de Porc és una cruïlla de camins en totes direccions: a la dreta en direcció oest, travessa dels Frares on es poden veure el ferros del primer pas equipat. A l’esquerra en direcció est, porta al Montgròs. Recte en direcció sud, a Can Massana. Decidim aturar-nos una estona i esmorzar abans de començar el camí de tornada al punt d’inici.

Flanqueig exposat al Bitllot
Reprenem la marxa en direcció sud, passant per davant de la font de l’Esllavissada, i al poc, arribem a la bifurcació del torrent de les Grutes, per on baixarem en direcció a la cova de l’Arcada. Ens desviem una mica de la nostra ruta i anem a cercar “l’extra del dia”. Fer cim a la Miranda del Pas del Príncep (993 m). Just al Pas del Príncep hi ha un sender que porta al cim. S’ha d’anar molt en compte. Ja que hi han dos flanqueigs exposats. En sec, la roca és molt bona i facilita el pas. En mullat, millor no intentar-ho. Passat els flanqueigs, només quedar que enfilar-nos al cim per la canal arbrada.

Impressionants vistes de la zona d'Els Frares Encantats
El cim de la Miranda del Pas del Príncep és un excel•lent mirador de la zona sud de la muntanya. Davant nostre tenim tot el conjunt d’agulles que formen la regió d’Els Frares Encantats. La visió no deixa a ningú indiferent i dóna la sensació que les tenim a tocar. Lloro, Monja, Bisbe, Frare Gros, Dit, Billot, la Nina ... , i així un munt d’agulles exposades en un perfecte ordre.

Miranda del Pas del Príncep des del torrent de les Grutes
Baixem del cim i desfem el camí fins a trobar el camí del torrent de les Grutes. La cruïlla és troba passat la imponent agulla Gran del Pas del Príncep. El camí baixa a buscar la llera del torrent sota l’atenta mirada de la Miranda del Pas del Príncep. El monòlit destaca amb solemnitat, lluint el seu enlluernador color gris. És una gran roca voluminosa, piramidal, d’uns 150 metres d’altura.

Petit pas equipat amb grapes de ferro
El camí fa ziga-zagues i no té pèrdua. Baixem a buscar el llit del torrent i el resseguim en direcció sud. Un petit pas equipat (molt fàcil) amb unes grapes de ferro ens ajuda a superar un ressalt.

Cova de l'Arcada
El curs del camí va cerclant els millors passos evitant els ressalts del torrent. Passem per sota d’una gran pedra que forma un petit aixopluc anomenat “Estació d’Assarriar”. Girem a l’esquerra en una cruïlla, deixant a la dreta el camí que porta al torrent del Lloro. Passem un tram d’enderrocs i davant nostre tenim la majestuosa cova de l’Arcada. Mirada de lluny sembla un impressionant escenari natural.

Vistes de la zona dels Frares
Continuem baixant seguint el llit del torrent i passem pel costat de la roca del Tambor. Deixem el torrent de les grutes i anem a cercar el torrent del Porquer, que baixa de les parets del Vermell del Xincarró. El camí ens porta a la pista de la Plana Llarga per on havíem fet la pujada. Girem en direcció al Bruc i anem a buscar l’aparcament del Casal del Bruc. Punt i final de la sortida.

El nostre agraïment a tots els que heu compartit caminada amb nosaltres.

Les fotos de la sortida ja les tenim penjades a la zona VIP del Web apeupermontserrat

VINYETES

2009-05-01T22:11:00.086+02:00

CANALS EQUIPADES I VIES FERRADES

2009-04-01T23:53:00.029+02:00

MOLT IMPORTANT
Els autors de les ressenyes no assumim la responsabilitat dels accidents derivats de l'ús de la informació que trobareu tant al web com al blog. Recordem que progressar pels itineraris equipats comporta risc, i que l’estat dels massís és molt canviant a causa dels efectes d’aiguats, caiguda de blocs, envelliment de les instal·lacions o canvis de normatives. Per tant, les dades de les ressenyes poden variar respecte a les del moment que van ser redactades.

MATERIAL NECESSARI
Cartografia, casc, arnès, baga d’ancoratge amb mosquetons de seguretat grans i dissipador d’energia, aparell per rapelar (davallador), bloquejador o blocador, corda, corda de socors, bagues, cordino, mosquetons simètrics, lot o frontal i farmaciola.

RECOMANACIONS
La vestimenta i el calçat han de ser adequats per fer activitats a la muntanya.
Eviteu realitzar cap itinerari si la previsió del temps no és bona.
Porteu avituallament de sobres, especialment líquid.
Eviteu la caiguda de pedres i vigileu les que poden caure.
Seguiu les normes de regulació de l’escalada, les vies ferrades i les canals equipades.
Respecteu l’entorn i emporteu-vos les vostres deixades.
Escolliu l’itinerari equipat adient al vostre nivell o al del grup.
Si us heu perdut, és millor fer mitja volta i retornar sobre els vostres passos.

CANAL DE L'ARTIGA ALTA

CANAL DEL CAVALL BERNAT

CANAL DE L'ERMITÀ MORT

CANAL DEL POU DE GLAÇ

CANAL DEL XACÓ

CANAL ROJA (TRES EN RATLLA)

CLOT DEL BOIXAR

FERRADA DE LES DAMES

FERRADA DE LES DAMES. EL RETORN

LA GORRA FRÍGIA

TORRENT DE LA FONT SECA

TORRENT DE SANTA CATERINA

TORRENT FONDO

TRAVESSA FRARES I AGULLES

CANAL DE L'ARTIGA ALTA

2009-04-01T23:36:00.002+02:00

La canal de l'Artiga Alta està situada al serrat de l'Artiga Alta. Aquest serrat es divideix en dos canals. A l'esquerra la canal abans anomenada, i a la dreta la canal de la l'Artiga Baixa, també coneguda com a via ferrada de les Dames.

Pas equipat amb un passamà

L'aproximació al serrat de l'Artiga Alta es fa per un torrent ampla que surt del camí de la Vinya Nova, entre el camí del Clot de la Mònica i el camí del Pont.
El torrent ens porta fins als peus del serrat on es bifurca en dos. A la dreta deixem la canal de l'Artiga Baixa o via ferrada de les Dames, hi ha un cartell que ho indica. Prenem la canal de l'esquerra i l'anem remuntant fent zigzagues buscant els millors passos per evitar alguns blocs de pedra i la part més tofuda dels esbarzers. El primer pas equipat que trobem es un passamà, equipat amb una corda i una cadena, que ajuda a fer un flanqueig horitzontal d’uns 10 metres. Aquest pas es pot evitat anant per la dreta de la canal.

Pas equipat amb cadena i corda

A mida que remuntem la canal, aquesta es redreça i s’estrenya molt. A l’esquerra veurem, uns quants metres per sobre de nosaltres, el segon pas equipat. Es tracta d’un ressalt d’uns 20 metres. El primer tram s’ha de grimpar fins arribar a l’equipament. Una corda, i després una cadena i una corda ens fa guanyar alçada en diagonal per la paret i ens porta a un flanqueig ascendent que superarem primer ajudats d’una corda i seguidament d’una cadena.

La canal s'engorja

Una mica més amunt trobem el tercer tram equipat. Es tracta d’un ressalt que té forma de pou obert per davant. La primera part té uns 8 metres que es fan ajudats d’una doble corda nuada. Hi ha algun pas que rellisca però es puja força bé aquest tram.

Pas equipat més llarg de la via

Arribat a un replà trobem un altre canaló, aquest es el pas equipat més llarg de la via, amb uns 40 metres de cordes i cadenes. En aquest punt la canal es redreça molt i forma un salt molt llarg. Aquest tram es bastant relliscós, doncs l'aigua a polit totalment la roca.

Cadena a la sortida del canaló

El darrer tram del canaló, uns 5 metres, es fa ajudats d’una cadena. La sortida és una mica extraplomada i s'ha de tirar de braços. La roca en aquest punt no està tan polida i fa de bon passar.

L'últim pas és el més vertical de la canal

Remuntem la canal i arribem al darrer ressalt i tram equipat. Aquest ressalt és igualment vertical, però més obert i per tant menys protegit. Té uns 15 metres de cadenes i corda. A l’inici de la paret trobem un arbre caigut que ens ajuda a pujar per la paret. També serveix per descansar sobre la seva soca. A partir d’aquí no queda més remei que tirar amunt i prestar atenció al braços, ja que el cansament es deixa notar.
Un cop passat aquest darrer tram, només queda remuntar el torrent, els esbarzers no ens ho posaran fàcil, fins que trobem a la nostra dreta una fita de pedres i un corriol que ens durà al camí dels Pollegons. Baixem pel camí amb marques de color groc i després pel camí del clot de la Mònica, marques blaves, fins a trobar l'ampla pista del camí de la Vinya Nova.

NOTES: Imprescindible dur casc. No estaria de més portar material per assegurar-vos. Sobretot si aneu amb gent inexperta o que no estigui forta de braços. Tot el passos estan preparats per a fer ràpel. Es pot fer tot l’any sempre que estigui el terra sec.

CANAL DEL CAVALL BERNAT

2009-04-01T23:00:00.007+02:00

Des de Santa Cecília s'agafa el camí de l’Arrel (GR) direcció el Monestir. Un cop s'arribi als peus del Cavall Bernat pugem per la canal del Cavall, primer per un torrent i després seguint unes cordes fixes.

La canal del Cavall és un dels passos més divertits de Montserrat, tant per la seva inclinació i pel torrent en què transcorre, com per la vista, sempre molt aèria.

És un "camí" només recomanable a aquelles persones que els agradi pujar per una canal equipada sempre sota la mirada agresta del monòlit del Cavall Bernat.

L'ascensió no presenta cap dificultat especial i les cordes ens ajudaran a superar els dos-cents metres de desnivell de la canal.

Un cop a dalt, a gaudir de la bona vista de l'itinerari, amb el Cavall Bernat sempre present.

Més fotos i els altres videos a la zona vip del web apeupermontserrat

TORRENT DE LA FONT SECA

2009-04-01T18:18:00.003+02:00

El torrent de la Font Seca es troba a la cara sud de la muntanya de Montserrat, just per sobre del poble de Collbató. És un torrent que es pot fer tot l’any, encara que a l'estiu el sol pot picar de valent. Té una longitud de 900 m i un desnivell de 330 m. S’ha de portar casc, arnès, davallador, bagues de seguretat i una corda de 50 m o dos de 25 m.

Sortim de la plaça de l’església de Collbató pel carrer de Pau Bertrand fins a trobar a la dreta el carrer de la Drecera. En acabar-se el carrer, enfilem la pujada pel corriol que ens porta a l’inici de la drecera de Fra Garí. Només hem de seguir les marques blanques i grogues fins a trobar en un replà quatre barres de color groc pintat a la paret. En aquest punt s’ha de girar a la dreta i agafar el camí del coll de les Garrigoses. En poc més de mitja hora s’arriba al buc del torrent.

El primer tram de torrent és bàsicament obert i format per 6 ressalts que van de 2 a 4 metres. Estan equipats amb cordes fitxes. Nosaltres hem aprofitat aquests ràpels curts per anar practicant i polint tècnica.

Després d’haver escalfat amb aquests mini ràpels. Arribem al primer gran ràpel. Es tracta d’una balconada oberta amb un ràpel de 25 metres molt vertical.

Desgrimpem 100 metres de ressalts i entrem en una zona més estreta on trobem els tres següents ràpels. El primer de 15 metres amb una entrada molt còmoda i una part final més vertical.

El següent tram és de 25 metres que es pot fer en dos (15 m i 10 m) ja que hi ha una instal·lació al mig. La entrada és una mica encaixonada. S’ha de passar entre la paret i una gran roca pel mig d’una escletxa.

Continuem baixant on trobem un parell de desgrimpades i arribem al penúltim ràpel. Té 18 metres amb una entrada estreta que s’eixampla a mida que es va fent el descens.

Seguim torrent avall, passant uns ressalts curts fins arribar al darrer ràpel de 7 metres. Hi ha instal·lat tres cordes fitxes. És un ràpel curt però vertical que va a parar a uns esbarzer, inevitables de trepitjar.

Només queda unes desgrimpades també equipades a cordes fitxes i el darrer ràpel de 4 metres. Nosaltres els vam rapelar, que per això hem vingut. El poble de Collbató es comença a veure al final del torrent.

El torrent acaba a un pontet, al costat de l’àrea d’esbarjo de l’ermita de la Salut. En poc més de 10 minuts tornem a ser a la plaça de l’església de Collbató.

CANAL ROJA (TRES EN RATLLA)

2009-04-01T17:30:00.002+02:00

La Canal Roja, també anomenada Tres en Ratlla, és el típic barranc sec montserratí, molt vertical i estret. Comença amb desgrimpades i ràpels d'entre 5 i 15 metres, entre passos curiosos. La part final és la més espectacular i aèrea del descens, on s'encadenen el sis ràpels de més longitud. L'últim dels quals amb una llargada de 30 m amb un tram volat sobre una balma. Es pot fer tot l'any i és ideal per a practicar tècniques d’oposició i ràpel. Té una longitud de 900 m i un desnivell de 450 m. S'ha de portar casc, arnès, davallador, bagues de seguretat i una corda de 60 m o dos de 30 m.

Sortim de l’aparcament de la masia de Can Jorba i agafem la pista de la dreta en direcció El Bruc. A uns 500 metres més endavant, trobem un camí marcat amb una fita de pedres i marques vermelles. Remuntem aquest camí que puja pronunciadament pel serrat de la Palomera tot seguint les marques vermelles. Arribarem a un coll. A partir d’aquí el camí baixa deixant el barranc de la Canal Roja a mà dreta fins a creuar-lo.

El barranc comença amb desgrimpades i passamans que ens ajuda a progressar i superar uns quants tolls.

El primers ràpels que trobem són de 13 i 15 metres. Aquest últim s’ha de fer des de la base d’un arbre on haurem de fer un flanqueig lateral.

Els següents ràpels de 5 i 7 m tenen cordes fitxes. Estem a la part més estreta i encaixada del barranc. Aquí farem servir tobogans i passos amb la tècnica d’oposició.

Després de dos ràpels curts, s’arriba a un ràpel de 12 m. S’ha de vigilar de no posar el peus dins el bassal que hi ha al tram final. Passat aquest tram, un curt ràpel de 4 m es pot evitar anant per l'esquerra.

Un ràpel de 8 m amb una corda fitxa lligada a un arbre, dóna pas al tram dels grans ràpels del barranc. El primer ràpel de 20 m és força obert i baixa al costat d’una figuera que surt de l’escletxa de la paret.

Un flanqueig que ens ha de dur a un arbre on s’ha de muntar la reunió, és uns dels passos més complicats del barranc. Aquest tram té 20 m i és força encaixat i tècnic.

Al final del darrer tram estret, s’arriba a una petita plataforma des d’on surt el ràpel més compromès de tots. El barranc gira a l’esquerra i cau vertical en forma de V uns 23 m. Al mig del descens hi ha un roc que caldrà salvar amb una mica de perícia per a no quedar encaixat.

Al final d’aquest impressionant descens, s’abandonen les parets del torrent per quedar a l’aire lliure. Davant nostre tenim les grans parets del serrat dels Tudons. El penúltim ràpel és fa des d’una balconada i és la continuació del que hem fet abans. Té 18 m i ens deixa just al principi de l’últim ràpel.

L’últim ràpel és el més llarg. Té 30 m dels quals els últims 10 m són volat. S’ha de muntar encaixat a la roca. L’entrada és una mica delicada. S’ha de mirar de no donar-nos un cop contra la paret contraria, ja que la corda ens mana cap a la roca.

El final del barranc del Tres en Ratlla ens deixa a la Cova dels Degotalls de Can Jorba. Resseguim el camí que ve del Joc de l’Oca, deixant la cova a la nostre dreta i en poc temps arribem a l’aparcament de la masia de Can Jorba.

TRAVESSA FRARES I AGULLES

2009-04-01T17:14:00.002+02:00

La travessa als Frares i Les Agulles és una excursió molt dura a causa de les constants pujades i baixades de l'itinerari. Ens haurem d'agafar a arbres, arbustos, arrels i tot el que es pugui agafar. Sortirem amb la sensació de ser un mico, però l'esforç s'ho val per la tranquilitat que es respira en tot l'itinerari.
Això no obstant, si el grup que es proposa de fer la travessa és format per persones poc experimentades en la muntanya o propenses al vertigen, és prudent de portar una corda.

Sortim de can Massana i enfilem directament cap a la carena, en direcció a llevant, tot seguint les marques de GR. Passarem per sota mateix de l'esvelta Cadireta de les Agulles i de la Roca Foradada. Val la pena fer una visita al gran triangle obert al mig de la paret.

Continuem pel sender fins que aquest es bifurca: el que davalla, arriba al Monestir; el de pujada (dreta) es dirigeix al coll de Port. Abans d'arribar al coll deixarem un altre trencall a la dreta que porta al Portell Estret. Trobarem La font del Coll de Porc. Degotall aprofitat, arran mateix del camí, sota la paret dels Frares. Al poc arribem al coll de Porc, on comencem la travessa dels Frares

TRAVESSA ELS FRARES ENCANTATS

La travessa dels Frares ens portarà a conèixer les parts altes del Montserrat occidental, molt accidentades a causa de les innombrables agulles. El camí, que tan aviat puja fortament com baixa, té una gran varietat de vistes, això sí, relativament tancades damunt la regió, i de pasos canviants en les diferents estacions de l'any.

Des del punt més alt del coll, sense baixar al camí, que per la solana va en direcció al refugi (dreta) o al Montgròs (esquerra), ens encarem decididament a ponent vers una gran muralla de roca, que haurem de travessar per l'únic pas factible: el trau que hi ha sota l'aresta de l'Enclusa. És ben visible el pas amb els seus mitjans artificials des del coll.
El camí, que transcorre gairabé per la carena, en aquest sector és poc marcat, tot i que de tant en tant trobem senyals de pintura de color blau. Cal posar atenció a no perdre les marques.
Arribarem al peu d'una paret, solcada per una dreta canaleta de pedra. Per a superar-la hi ha instal·lat: travessers de ferro , corda i cadena. Aquest pas no té gaire dificultat excepte a l'últim pas on hem de fer servir la força dels braços.

A partir d'ací pugem per una tofuda canal d'espessa vegetació amb un terreny força insegur.
Més endavant ens trobarem novament dins d'una canaleta, tota de pedra, barrats per curtes parets per totes bandes. És un pas un xic difícil, que ens demanarà una certa habilitat per a superar-lo. Una cadena ens ajudarà a superar aquest tram.

Arribarem al coll dels Frares. Estret camí aeri sobre la paret dels Frares Encantats, damunt mateix del camí de coll de Porc. Baixem per una dreta canal equipada amb una corda. Cal vigilar de no fer rodolar pedres i anar amb compte amb la inestabilitat del terreny.

El torrent s'escorre per dins d'un forat de blocs de pedra caiguts. Hi ha instalada una corda per si volem fer la baixada sense fer servir el forat. Cal posar també atenció en aquest pas sobre tot si el terreny és humit.

Més avall haurem de fer alguna passa una mica llarga per a baixar les graonades del torrent, ajundant-nos dels troncs dels arbres, que en aquesta canal no són escassos.
En una clariana trobem un camí a l'esquerra, que puja pel torrent del Lloro, des de la cova de l'Arcada, i que acaba de travessar un estret trau pel costat de la roca del Dit.

Continuem ara a la dreta per una vertical costa, bo i travessant un collet. Sense baixar, arribem al llit mateix del torrent del Lloro. L'últim tros del torrent passa per una gran llesca de pedra, relativament inclinada.

Al final de la grimpada arribem al coll de Lloro-Monja-Bisbe. On podrem gaudir d'un ben guanyat descans i recuperar forces. En arribar, tindrem el Lloro a la dreta, la Monja a l'esquerra i el Bisbe al davant.

Per a emprendre la baixada ens haurem de situar entre la Monja a l'esquerra, i el Bisbe a la dreta, davallant per una canal al costat mateix de la primera roca.
La canal s'eixampla una mica i ens porta al peu d'unes agulles per començar una nova pujada. Després d'uns pocs metres, arribem a un altre collet. D'ací ja baixarem ininterrompudament en un descens continu bastant dret.

Després d'un segon collet passarem pel peu d'una roca relativament plana: la Senses Nom, i immediatament ens trobem amb el camí que puja del refugi. Al cap de poc, seguint-lo de pujada, arribarem al coll de les Agulles o Portell Estret.

TRAVESSA LES AGULLES

La zona de Les Agulles és possiblement la més intricada de Montserrat, com també la més accidentada. Abans d'endinsar-s'hi, val la pena de conèixer bé els pocs possibles punts de referència que trobarem al llarg del trajecte. Malgrat tot, la dificultat és contrarestada en gran part pel fet de trobar indicacions fàcilment visibles.

El Portell Estret de baixada ens portaria al camí de coll de Porc. Nosaltres seguim la ruta de pujada seguint les marques que ara són de color vermell.

Val la pena de dirigir-se fins arran del penya-segat, que cau al damunt del serrat de la Foradada, per la visió aèria i força interessant que ens ofereix de les comarques veïnes i fins al Pirineu.

El camí fa constants baixades i pujades. Abans d'arribar a l'agulla de l'Arbret, trobem una bifurcació a l'esquerra que baixa pel torrent i que porten al refugi de Vicenç Barbé. En aquest punt s'ha d'estar alerta, ja que les marques són del mateix color que les que estem seguint. Hem de continuar cap a la dreta de pujada.

Passarem per una estreta canal que hi ha instal·lada una cinta que ens ajudarà en la pujada i unes arrels al final també ens facilitarà la grimpada final. Després de baixar i tornar a pujar arribarem a un replà de conglomerat on hi ha unes bones vistes de les Agulles i Els Frares.

A l'esquerra deixarem unes marques de color blau que ens portaria al camí del refugi. Es pot fer servir si volem evitar la baixada pel pas equipat amb una corda. Més endavant, a l'esquerra, hi ha una altra possibilitat d'escapatòria, però aquesta queda una mica amagada, i l'inici del camí no és clar.

La baixa que ens portarà al darrer tram equipat és per terreny rocós i s'ha d'anar en compte. Ens trobarem a dalt d'una paret que haurem de baixar amb l'ajut de les cordes instal·lades. Són tres cordes: la primera ens porta a un arbre al que ens haurem d'agafar per fer el canvi de corda, la segona i la tercera són dos trams seguits de corda. Compte!!! si la roca és molla.

Passat l'últim tram equipat, continuem baixant pel torrent i després una petita pujada fins sortir a terreny obert on la imatge de la Portella de les Agulles se'ns apareix davant nostre. Seguim les marques vermelles que ens portarà al pas de la Portella.

Només queda que seguir el camí que ens portarà al coll de Guirló i després a Can Massana punt d'inici i final d'aquesta entretinguda sortida.

LA GORRA FRÍGIA PER LA CANAL DEL LLORER

2009-04-01T16:21:00.004+02:00

LA GORRA FRÍGIA (1.152m) PER LA CANAL DEL LLORER

Magnífica excursió que porta a fer el cim a un dels monòlits més representatius i emblemàtics del massís de Montserrat. La Gorra Frígia és l’agulla més important de la zona de Tebes i un excel·lent mirador del Monestir, la regió de Sant Benet i el cim de Sant Jeroni. La primera part es fa per una canal equipada amb grapes metàl·liques i senzilles grimpades. Aquesta canal no surt al mapa de l'Editorial Alpina. La segona part que porta al cim de La Gorra Frígia es fa seguint la primera via d'escalada que va fer Lluís Estasen a l’any 1920, perfectament equipat i que utilitzen els escaladors per descendir. Per fer el cim de La Gorra Frígia recomanem portar arnés, una baga i una corda per assegurar-nos a través de les cadenes ja que hi ha trams força drets i molt penjats.

COLLBATÓ

Sortim de la plaça de l’església de Collbató pel carrer de Pau Beltran en direcció La Vinya Nova. A la dreta deixem el Passatge de la Salut. Més endavant també deixem a mà dreta el carrer de la Drecera. En acabar-se les cases del poble, el camí planeja entre conreus d’oliveres i ametllers sempre paral·lel a la muntanya de Montserrat.

CRUÏLLA CLOT DE LA MÒNICA

Arribarem a una cruïlla on arrenca cap a la dreta el camí vell de Montserrat. Seguim recte per la pista que ara passa pel mig del bosc.
Arribem a una explanada i a la dreta trobem l’entrada del Clot de la Mònica. Hi ha marques blaves en els pins.

EL FRARE DE BAIX

Deixem la pista i girem cap a la dreta. Resseguim el camí amb marques blaves que ens farà agafar alçada ràpidament. A mida que anem pujant veurem a l’esquerra la vistosa roca del Frare de Baix i a la dreta la llisa paret del serrat de la Pastereta.

CRUÏLLA COLL DELS POLLEGONS

Després d’unes girades del camí, arribem a una cruïlla de camins. Hi ha una roca amb pintades que ens informen a on porten els camins. A la dreta porta a la zona de Sant Joan (marques blaves) i a l’esquerra porta a la zona dels Pollegons (marques grogues) que serà la nostra ruta a seguir.

CRUÏLLA CANAL DEL LLORER

El camí fa una petita baixada per dintre del bosc. A l’esquerra trobem el final de la ferrada de les Dames que puja pel torrent de l’Artiga Baixa. Seguim pujant i deixem a la nostra dreta una torrentera i més endavant trobem a la dreta una gran fita de pedres al peu d’un arbre, és l’inici de la Canal del Llorer.

PRIMER PAS EQUIPAT

Girem a la dreta i entrem de ple al torrent que anem remuntant fins trobar-nos el primer gran bloc de pedra que hem de superar amb l’ajuda de les grapes metàl·liques. Continuem pujant pel mig del torrent força encaixat entre les grans roques caigudes que anem superant en petites grimpades i ajudant-nos amb les grapes. El següent tram és pujar pel mig de dos parets força encaixades.

LES GRAPES ENS AJUDEN A SUPERAR EL PASSOS COMPLICATS

Passat aquest tram arribem al següent tram amb grapes que ens ajuda a superar per la dreta una gran roca que està al mig del torrent. Seguim amunt entre blocs de pedra fins topar-nos amb una paret que hem de superar amb les grapes. Fem alguna grimpada més i arribarem a un sender que caldrà remuntar. S’arriba a un collet on hi ha una roca a l’esquerra que val la pena enfilar-se i gaudir de les vistes. A partir d’aquí el camí fa una forta baixada i ens porta al peu de La Gorra Frígia.

LA GORRA FRÍGIA DES DEL COLL

El resseguim uns metres fins arribar a una paret rocosa a la nostre dreta que caldrà grimpar per arribar a un altre coll per on baixem a buscar el camí Nou de Sant Jeroni. A la dreta tenim la Gorra Frígia en tot el seu esplendor i davant veiem tota la zona central de Montserrat.

INICI DE LA PUJADA A LA GORRA FRÍGIA

Baixem el coll i arribem al camí Nou de Sant Jeroni. Girem a la dreta i resseguim el camí voltant La Gorra Frígia fins on s’acaben les baranes que fan de mirador sobre el santuari. A la dreta trobem el torrent per on pujarem i que ens portarà al coll de les Tisores, que separa la Magdalena Superior de La Gorra Frígia. Aquesta serà la nostre via per atacar el cim.

LA CADENA ENS AJUDA A FER UN PAS LATERAL

Remuntem el torrent força desfet amb l’ajuda dels arbres fins trobar-nos el primer pas equipat amb una cadena que ens ajuda a superar un tram rocós amb pujada lateral.

FLANQUEIG HORIZONTAL AMB L'AJUDA D'UN CABLE

Arribem al coll, a l’esquerra tenim la vertical paret de la Magdalena Superior i a la dreta trobem el segon tram equipat. Una cadena ens ajuda a arribar a un cable que farem servir per a fer un flanqueig horitzontal cap a l’esquerra.

SEGONA CADENA A UNA CANAL AMB ARBRES

Passat aquest flanqueig trobem una canal que hem de remuntar amb l’ajuda dels arbres i una cadena que ens deixa en un replà on hi ha una gran escletxa a la roca. A partir d’aquí comença la part més difícil de la pujada.

TERCERA CADENA AL TRAM MÉS DIFÍCIL

La paret és força inclinada, molt exposada, és el tram més llarg i no es veu on acaba. La pujada per la cadena es porta a un sortint de la roca que hem de superar per l’esquerra i arribem a una balconada. Passem entre una gran roca i els arbres per situar-nos al darrer tram de l’ascensió.

QUARTA CADENA QUE PORTA A UN PETIT PASSAMÀ

Una cadena ens porta a un petit passamà que ens ajuda a fer una petita grimpada i ens deixa davant de la darrera cadena que ens porta fins al cim de la Gorra Frígia.

VISTA MOLT AERIA AMB EL MONESTIR AL FONS

Una gran creu metàl·lica corona aquest ample i arrodonit cim. Val la pena passar-s’hi una estona gaudint d’aquest immillorable mirador de la muntanya de Montserrat.

CREU AL CIM DE LA GORRA FRÍGIA

La baixada fins al camí nou de Sant Jeroni s’ha de fer pel mateix camí que hem fet de pujada. Extremant al màxim les precaucions en els trams equipats. Una relliscada pot tenir conseqüències greus. Un cop al camí, l’opció més ràpida de tornada a l’inici de la sortida, és el camí de Sant Joan a Collbató. També és pot tornar pel camí del Clot de la Mònica o el camí dels Pollegons.

FERRADA DE LES DAMES

2009-04-01T16:10:00.002+02:00

2 de Maig del 2009

Les Dames ha estat la primera via ferrada d’Apeupermontserrat. Es tracta d’una ferrada curta, en la que un cop començada vas ascendint per un torrent superant diferents ressalts, ja sigui amb cadenes, cables o esglaons, i a estones caminant. El seu desnivell total és de 250 metres. Tot i que la seva dificultat és moderada , s’ha de dir que el tram més llarg de la via -destacat per la seva verticalitat- té un curt desplom i un flanqueig inclinat que requereix d’una certa experiència en el tema. Com que nosaltres no teniem aquesta experiència, hem comptat amb la gran ajuda d’en Josep Anton -creador del blog de muntanya Esgarrapacrestes (entre d’altres)- qui amb la seva experiència i seguretat, tant la que ell transmet , com la que porta a la motxilla (cordes, cintes i una tercera baga molt útil) ens ha anat guiant al llarg dels diferents trams d’aquesta via.

Des del poble de Collbató hem sortit en cotxe, camí de la Vinya Nova, fins arribar a un parking a on l’hem deixat, per aproximar-nos a peu (uns 15 minuts) fins a l’inici de la ferrada.

Un cop arribats, ens hem equipat com hem pogut, tot i els nervis i el desconeixement del material, ho aconseguim. Ja estem preparats per començar la via.

Situats davant del primer tram, a sota d’una paret vertical equipada amb un cable de vida a la dreta d’uns esglaons de ferro, els quals des de baix ja veiem que alguns estàn doblegats. També ens adonem que el primer esglaó està una mica massa alt per a la llargada de les nostres cames i necessitem una escala per poder arribar-hi.

Un cop passat aquest primer tram, seguirem caminant pel torrent superant algun ressalt amb l’ajuda de cadenes,

fins arribar a un tram equipat només amb el cable de vida i amb unes presses bastant originals unes “pedretes” que sobresurten de la mateixa paret i que ens serviràn per possar mans i peus.

Abans de pujar el tram clau de la via -el més llarg i tècnic- fem una parada per recuperar forces, més que físiques: mentals, i també per aconseguir que les cames deixin de tremolar!

Aprofitem per comentar la jugada i escoltar els consells que ens dóna en Josep Anton.

En Josep Anton ens avisa de que tot i que sembla fàcil al haver-hi molts esglaons, hi ha un desplom junt amb una flanqueig inclinat que ens pot portar alguna que altre dificultat tècnica.

A més, ens ofereix l’ajuda d’una corda per donar-nos seguretat en el primer pas de 20 m de cadena, a on gairebé s’ha de pujar a pols.

Som-hi doncs!

Un cop passat aquest tram , seguim una canal enclotada i arribem a un altre ressalt que també superem fins a arribar a una olla també molt enclotada. Aquí descansem una estoneta abans de fer l’últim tram , que segons en Joan Anton , és -físicament- el més difícil.

Aprofitem per anotar la nostra fita en el llibre de registre que hi ha a un bidó a l’interior de la roca. S’ha de dir que a alguns ens ha costat fer bona lletra…

Després d’esbargir-nos uns minuts, anem a buscar l’últim tram de la via, a on només trobem una cable de vida, així que molts agrairem -de nou- l’ajuda de la corda.

Podem dir que hem aconseguit i amb èxit, la nostre primera ferrada. L’hem fet de manera ascendent, -tot i que la canal està ben equipada-, el rapel de moment ens ho reservem per una altre ocasió. Així què, continuem el torrent uns metres, amb algun ressalt que passem gràcies a uns esglaons i anem a buscar el camí que ens retornarà al punt de sortida.

Baixem en silenci, cadascú amb els seus pensaments, i amb la gran satisfacció d’haver superat les dificultats tant tècniques com físiques, gràcies a l’ajuda i els ànims de tots plegats.

Un cop arribats al punt d’inici, agraïm a en Josep Anton la seva gran ajuda per donar-nos a conèixer una nova manera d’apropar-nos i gaudir de Montserrat.

Carmen

CANAL DEL XACÓ

2009-04-01T15:59:00.000+02:00

La canal del Xacó* es troba a la cara sud de la muntanya de Montserrat i més concretament a la part més occidental del serrat de les Garrigoses. Es tracta d'una canal molt encaixonada i vertical. Té un desnivell de 270 m i 8 ràpels, el més llarg de 30 m. S’ha de portar casc, arnès, davallador, bagues de seguretat i una corda de 60 m o dos de 30 m.
Data del descens: Diumenge, 26 de desembre de 2010.
*Un xacó és una lligadura militar rígida, de forma cilíndrica, amb visera.

El punt de sortida per anar a buscar la capçalera de la canal del Xacó és Collbató. Per a fer l'aproximació hi ha diverses opcions. Nosaltres vam triar pujar per la drecera dels Graus i després resseguir el camí Vell de Collbató al Monestir fins a la cruïlla que porta al coll de les Garrigoses.

Deixem el camí Vell i agafem el corriol que porta a travessar el coll de les Garrigoses. Passat el coll tenim davant nostre la canal per la qual baixarem. Abandonem el camí i ens endinsem de ple a la canal. Passem al costat d'un rascler* i al poc trobem el primer ràpel.
*Conjunt de solcs, d’estries i de canals profunds separats per arestes tallants irregulars d’1 centímetre a 1 metre de profunditat, que s’originen a la superfície de les roques calcàries per l’acció corrosiva de les aigües salvatges, pluvials o marines.

Passat el rascler, trobem els primers ràpels de 8 i 12 metres. En aquests ràpels ens haurem de barallar amb la frondosa vegetació, especialment amb els esbarzers i arínjols que s'adherent a la corda i dificulten la baixada.

El tercer ràpel de 30 metres és el més llarg. L'entrada és ampla amb esbarzers que punxen i s'enganxen a la roba. El ràpel continua per sobre d'una pedra encaixada i que dóna pas a un volat d'uns 20 metres per una xemeneia estreta i vertical recoberta de carbonat càlcic. Atenció especial en que la corda baixi per la banda dreta de la pedra encaixada, ja que si no és així pot quedar travada i dificultar la seva recuperació.

Les parets de la xemeneia són impressionants i presta a fer fotos prou curioses. Destaca especialment la seva estretor.

El següent ràpel és de 15 metres, i com els altres, també amb molta vegetació. Només els primers cinc metres són drets. La resta, més que rapelar, és desgrimpar per passadissos estrets.

A partir d'aquí els ràpels van perdent verticalitat i passen a ser ràpels-desgrimpades. Fem tres ràpels seguits de 18 m, 18 m i 25 m. molt semblants i que ens acosten a la part final de la canal.

La part final de la canal és més oberta i descomposta. L'últim ràpel de 25 metres de desgrimpada ens deixa en el camí que enllaça diferents coves de la zona.

Recollim la corda i tenim dues opcions. Si agafem cap a l'esquerra anirem a parar a les escales de la cova del Salnitre. Si prenem cap a la dreta passarem per davant de la cova Gran i anirem a parar al torrent de la Salut. Totes dues opcions són bones i ens porten al punt de sortida.

*Font de la informació: Institut d'Estudis Catalans.

CLOT DEL BOIXAR

2009-04-01T15:37:00.000+02:00

El Clot del Boixar neix al final del serrat del Cabrit i el serrat del Faraó, just a l'alçada de l'Agulla Fina del Naps de baix. Passada la cova del Boixar, acaba unint-se al torrent del Tambor. Té un desnivell de 175 metres i 3 ràpels, el més llarg de 12 metres. S’ha de portar casc, arnès, davallador, bagues de seguretat i una corda de 30 metres. Tot i que normalment està equipat amb cordes fixes, en el dia que vam fer el descens, l'últim passamà i corda no hi eren.

Val a dir que el Clot del Boixar és la part baixa d'un torrent que neix vora el bassal dels Avellaners i molt a prop del Cilindre, conegut amb el nom de la Coma dels Naps, recorre el centre del massís montserratí, i passat l'Agulla Fina pren el nom de Clot del Boixar.

Està prohibit el ascens o descens tot l'any a la part alta del torrent (La Coma dels Naps), ja que està inclosa en l'actual normativa de regulació de l'escalada per trobar-se en una zona d'especial protecció. Per tant, només és pot fer la part que va des del camí del Cabrit fins a la cova del Boixar.

L'aproximació més curta per arribar a l'inici del Clot del Boixar és sortir d'el Bruc en direcció la masia del Castell. Una agradable caminada que si algú no vol fer, ho pot fer en cotxe, ja que hi ha una petita explana al costat del camp d'oliveres on es pot deixar el vehicle. S'ha de travessar el camp d'oliveres i enllaçar amb el pedregós llit del Clot del Tambor, fins trobar un trencall a la dreta amb marques vermelles que hi porten al serrat del Cabrit. Més amunt s'arriba a una cisterna d'aigua on hi ha una altre cruïlla de camins. A la dreta (marques blaves) porta a la cova del Boixar, per on es fa la tornada i a l'esquerra (marques vermelles) a la cova del Cabrit. S'ha de girar a l'esquerra seguint les marques vermelles fins a les parets del serrat del cabrit.

A l'arribar a la cova del Cabrit s'ha de continuar a la dreta en direcció el serrat del Faraó fins a l'alçada de l'Agulla fina del Naps de baix. Una gran roca al costat del camí és l'inici del Clot del Boixar. Els primers metres del clot són plens d'arítjols i esbarzers, fins que s'arriba als primers caos de blocs de roques.

Passat el tram de vegetació s'haurà de desgrimpar pels grans blocs de pedra que impedeixen el pas. En un del blocs s'haurà d'anar per dins fins que s'arriba al primer ràpel.

El primer ressalt que s'ha de rapelar és d'uns 10 metres. Hi ha un passamà i una corda fixa, però millor fer servir la que portem per superar aquest tram. Tot i així, l'anella d'on es rapela està lligada al passamà, la qual cosa fa que tot sigui molt precari. El ràpel és prou curiós, ja que el sostre que hi ha sobre de nosaltres són uns grans blocs de roca encastats.

L'aproximació al segon ràpel s'haurà de fer desgrimpant de nou pels molts blocs de pedres que es troben en mig del clot i que han quedat com si fossin grades naturals.

El segon ràpel és d'uns 6 metres i està dividit en dos trams ja que hi ha un replà enmig. La sortida és molt tècnica, ja que s'haurà d'evitar no quedar encaixat amb la motxilla entres les roques. El final del ràpel no té dificultat. Val a dir que les cordes fixes d'aquest tram estan en un estat molt precari.

La part final del clot i la que porta a l'últim ràpel és la més espectacular. És com endinsar-se en un canyó, on els elements naturals han esculpit una gorja profunda que porta a un final de grans blocs de roca caiguts i disposats en una harmonia perfecte.

El tercer i últim ràpel és el més llarg i té 12 metres. Aquest tram també tenia un passamà i una corda. A dia d'avui, aquesta corda ja no hi és. La instal·lació del ràpel també és precària com la resta del clot, però val la pena arribar a aquest punt i gaudir de l'últim ràpel.

El final del Clot del Boixar és un impressionant caos de blocs de roca i unes grades naturals de color vermell. També és visita obligada la cova del Boixar que està just a la dreta del caos del blocs. La cova acostuma a estar habitada, i s'ha de respectar l'entorn. El reton és fa seguint un camí amb marques blaves que surt davant mateix de la cova i que porta a la bassa per on es passa a la pujada. En aquest punt s'ha de des-fer el camí, seguint les marques vermelles fins al punt d'inici.

Data del descens: 22/08/2011
Integrants: Oriol i Josep M.
Ressenya: Josep M.
Fotografia: Oriol i Josep M.

CANAL DEL POU DE GLAÇ

2009-04-01T14:59:00.001+02:00

La canal del Pou de Glaç o del Musclos es troba a la cara nord de la muntanya de Montserrat, just per sobre del monestir de Santa Cecília de Montserrat. És un torrent que es pot fer tot l’any, encara que s’ha de vigilar si el terra està enfangat, ja que pot ser perillós. Té una longitud de 400 m i un desnivell de 225 m. S’ha de portar casc, arnès, davallador, bagues de seguretat i una corda de 60 m o dos de 30 m.

L’aproximació la fem sortint des del monestir de Santa Cecília i remuntant la canal de Sant Jeroni. Seguim les marques de color vermell i les torres d'alta tensió. Els trams que presenten alguna dificultat han sigut adaptats amb cables i passarel·la per tal de poder pujar amb seguretat.

Remuntem els esglaons de ciment que porten al cim de la miranda de Sant Jeroni i just on comença un tram d’escales amb passamà de ferro, a la dreta, trobem un corriol que porta a l’inici de la canal del Pou de Glaç. El primer que crida la nostra atenció, són les restes de les closques dels musclos, que desafortunadament dóna nom a aquesta via equipada. Doncs això és el record d'un antic restaurant que per sort ja és història, però no les deixalles.

El primer tram de la canal té una forta pendent on el terra es molt relliscós i ple d’arrels. Hi ha instal·lades cordes que ajuden a fer la baixada o pujada. Ja que la canal està equipada per a remuntar-la.

La canal és força encaixada i descomposta amb molta terra i branques que arrosseguen els aiguats. Anem baixant pels petits ressalts, que superem amb l’ajuda de les cadenes que hi trobem en la primera part del descens.

La part intermèdia de la canal està plena de curts ràpel d’entre 5 i 10 metres molt encaixonats, això fa que els ràpels siguin difícils ja que constantment topem a les parets laterals.

Alguns ràpels són prou curiosos i s’acaben en una zona entre grans blocs de pedra caiguts. El pas per sota una d’una gran pedra encaixada entre les parets és prou espectacular.

Continuem baixant uns ràpels petits i arribem a la part final de la canal. Els darrers tres últims ràpels i els més llargs el fem amb el grup d’esgarrapacrestes que s’han unit al nostre i decidim compartir cordes. El primer d’uns 15 metres és molt estret i encaixat, cosa que dificulta la baixada. Aquest tram s’acaba amb un volat d’uns 5 metres.

El segon dels ràpels llarg té 25 metres. L’entrada és molt vertical però a la meitat trobem unes amples terrasses esglaonades que hem de fer caminant per continuar rapelant.

El darrer i últim ràpel, d'uns 20 metres, també és molt vertical. A més l’entrada és força complicada ja que la instal·lació de la corda queda molt lluny i apartat del graó de sortida. L’amic Joan d’esgarrapacrestes va instal·lar uns estreps que van facilitar l’entrada d’aquest compromès ràpel.

Aquest darrer ràpel s’acaba en una zona estreta. Trobem una placa que informa de l’inici de la canal equipada del Mejillón. Fer-la de pujada, tot i que està molt ben equipada amb cadenes i cordes, es converteix en un recorregut molt físic i exigent.

Deixem els ràpels enrere i passem per davant del començament de la via ferrada Teresina. Més endavant trobem unes desgrimpades equipades amb cadenes i la bifurcació on s’ajunten les dues canals: La del Pou de Glaç i la de Sant Jeroni. Seguim aquesta última de baixada que ens porta al monestir de Santa Cecília.

TORRENT FONDO

2009-04-01T14:51:00.001+02:00

El torrent Fondo es troba a la cara sud de la muntanya de Montserrat, entre el serrat de Les Garrigoses i el serrat dels Monjos. És un torrent que es pot fer tot l’any, encara que a l’estiu pot ser molt calorós. Ideal per a iniciar-s’hi en el món del ràpel. Té una longitud de 750 m i un desnivell de 195 m. El componen 8 ràpels curts que van dels 5 metres fins als 10 metres. S’ha de dur casc, arnès, davallador, bagues de seguretat i una corda de 30 m.

L’aproximació la fem des de Collbató per la drecera del Fra Garí. Aquesta drecera puja per la banda esquerra del torrent de la Font Seca, resseguint un important trau de la muntanya. Hi ha graons tallats a la roca i passos per petites escletxes que fan prou curiosa aquesta drecera.

Seguim les marques blanques i grogues fins a trobar en un replà quatre barres de color groc pintat a la paret. En aquest punt girem a la dreta i continuem pel camí del coll de les Garrigoses. Travessem el torrent de la Font Seca i un camí molt marcat ens porta al coll de les Garrigoses.

Passat aquest coll, iniciem la baixada per un corriol on trobem algunes fites de pedra. A mida que baixem, la vegetació és més espessa i s’ha d’estar alerta de no passar-nos de llarg i perdre's el camí. Trobem marques blaves a la part inferior, i al poc, arribem al buc del torrent Fondo.

El torrent Fondo és un barranc sec i d’amplada considerable. Els primers passos, pel torrent, el fem per una llera pedregosa i amb molta vegetació als costats. Trobem el primer ressalt sense equipar que voltem per l’esquerra. Els més atrevits poden baixar lliscant per la roca.

A la primera part del barranc, la més llarga, trobem un seguit de tres ràpels. El primer ràpel que trobem acaba força encaixat i té 5 metres. La sortida no és còmoda, ja que la corda ens mana cap a la paret. Unes roques enclastades, fa que la baixada sigui esglaonada. Tot el torrent està equipat amb cadenes i cordes per a fer-lo de pujada.

El segon ràpel està al costat del primer. Aquest té 10 metres i baixa per una paret molt polida on la força de l’aigua ha canalitzat la roca. L’entrada és fàcil i la corda ens porta a fer els últims metres del ràpel per fora del canaló, i ens deixa de nou enmig de l’ample torrent.

Caminem una mica i arribem al tercer ràpel del primer tram. Es tracta d’un curt ràpel de 5 metres en forma de V. La entrada és còmoda. Aquí la dificultat està en els peus, es queden encaixats i dificulten el descens.

Continuem baixant uns 100 metres per una torrentera molt agradable de caminar. Deixem enrere la confluència del torrent de la Font dels Escolans i arribem al segon tram. Aquesta segona part és la millor del torrent i té cinc ràpels. Comença amb una desgrimpada de 3 metres entres grans blocs de pedra, que ens deixa en una zona engorjada.

El quart ràpel, té 8 metres i es munta en un balconet. La sortida es fa en un passadís estret que a mida que es baixa s’eixampla i guanya verticalitat. Aquest ràpel s’acaba en un gran pou obert per davant de gran plasticitat.

Una petita desgrimpada de 2 metres dóna pas als següents dos ràpels de 8 i 5 metres que els fem seguits. El primer baixa per una paret dreta i molt pudida que en deixa en un pati.

Hem de caminar uns metres per enllaçar amb el segon ràpel. Aquest és vertical, tot i que la corda ens mana cap a la roca és fàcil de fer.

Arribem als darrers dos ràpels del torrent. Des d’alt ja veiem el camí de les Feixades. El primer de 5 metres, té la sortida complicada. S’ha de fer en diagonal, evitant no topar en una roca i una figuera que hi ha a la dreta. Aquest pas posa a prova les habilitats de cadascú.

L’últim ràpel de 8 metres i el més curiós de tots, el fem aprofitant la instal•lació del ràpel anterior. El pas pel petit forat té el seu encant. Aquest ràpel (millor fer-ho sense motxilla) molt vertical en deixa al fons d’un caos de grans blocs de pedra i al costat del camí de les Feixades.

Recollim el material i ens fem la foto de grup a l'antic pas de la Barra. La tornada la fem resseguim el camí cap a la dreta, que primer ens porta a la cova del Salnitre. Baixem les escales i passem per darrera de l’ermita de la Salut. Agafem un corriol al costat de la carretera que ens durà fins al poble de Collbató.

TORRENT DE SANTA CATERINA

2009-04-01T13:32:00.000+02:00

El torrent de Santa Caterina es troba a la cara sud de Montserrat, entre el serrat del Penitent i la serra de Sant Joan. Forma part d'un dels torrents més llargs de la conca montserratina i es divideix en tres parts ben diferenciades. La part més alta és el torrent de Santa Caterina pròpiament dit, la part mitja es coneix com a torrent de la Font Seca i la part baixa com el torrent de la Salut. Té una longitud de 750 m i un desnivell de 198 m. S’ha de portar casc, arnès, davallador, bagues de seguretat i una corda de 30 m. Es pot combinar amb el torrent de la Font Seca. En aquest cas s'haurà de porta una altra corda de 30 m.

L'aproximació es fa des de la plaça de l'església de Collbató, seguint el carrer Pau Bertran. Hi ha tres possibilitats, pujar per la drecera dels Graus, la drecera del Fra Garí o el camí Vell de Collbató al Monestir. Passat la Font Seca (si es vol fer el torrent de la Font Seca, aquest punt és l'inici), el camí s'endinsa en el torrent de Santa Caterina i es passa per davant del final del torrent. No gaire més amunt hi ha una cruïlla molt ben senyalitzada. S'ha de girar a l'esquerra en direcció a Sant Joan i seguir pel camí que puja paral·lel al torrent de Santa Caterina.

Ja gairebé al final d'aquest camí, just quan es veu de prop la capella nova de Sant Joan, a mà esquerra d'una clapa de roca situada al ben mig del camí, surt un corriol poc practicat i que va a parar a l'ermita de Santa Caterina (antigament coneguda com l'ocelleria, per la quantitat d'ocells que niaven al seu voltant). El torrent comença al final de la baixada i s'ha d'anar a cercar la millor entrada. Si es vol anar a visitar l'ermita, s'ha de continuar a la dreta i a pocs metres, molt amagada per la vegetació, està l'ermita de Santa Caterina. Sigueu discrets ja que l'ermita acostuma a estar habitada.

El torrent de Santa Caterina està bàsicament format per ràpels curts (alguns trams equipats amb cordes i passamans) i per passos estrets. Però no per això ens hem de confiar. També, en ésser un torrent poc freqüentat, ens trobarem en molts moments que hem de travessar per zones amb molta vegetació (esbarzers, arítjols, arbres caiguts, etc.), cosa que ja es comprova abans d'arribar als primers ressalts.

El primer pas delicat que trobem és una rampa que hem de desgrimpar amb molta cura per la banda esquerra. Passat aquest pas arribem al primer ressalt de 4 m equipat amb una corda i força encaixonat. Però nosaltres fem servir les nostres muntant un curt ràpel. Al poc, arribem a un passadís estret d'uns 30 m equipat amb un passamà al principi i una corda al final. Aquest equipament permet evitar passar per entremig de l'abundant vegetació, però s'ha de fer amb molta precaució perquè la zona és molt humida i les parets rellisquen. Continuem baixant pel torrent entre curts ressalts de 2 i 4 m equipats amb cordes. Passem per un tram boscos, amb molta vegetació i arbres caiguts que dificulten la progressió i arribem als primers ràpels equipat per a rapelar.

La part central del torrent és més oberta i està format per un seguit de ressalts continus i esglaonats, on si es porta una corda llarga (60m) es poden baixar amb un sol ràpel. Aquesta tècnica d'agrupar ràpels es pot fer servir varies vegades. Els ressalts no són molt verticals, amb la qual cosa no hi ha gaire dificultat, tot i sumar metres.

Passada una zona que hi ha una cisterna obrada, que es pot evitar fent un flanqueig, el torrent passa per una zona estreta i un tram boscos en el que es troben el ràpels més verticals del torrent de 8 i 9 m i en el que es comença a veure el camí Vell de Collbató. Molts ressalts del torrent, menys els trams més verticals, es poden desgrimpar a l'ajuda de cordes fixes.

El tram final del torrent torna a ser encaixonat i selvàtic. Els dos últims ràpels de 5 i 4 m és poden fer d'una tirada i no caldrà fraccionar-los. A partir d'aquí es pot recollir la corda, ja que no hi ha més ressalts. Només s'ha de seguir la llera del torrent entre l'espesa vegetació fins a retrobar el camí Vell de Collbató al Monestir i desfer la ruta d'aproximació o enllaçar amb el torrent de la Font Seca.

BIBLIOGRAFIA
Data del descens: 15/05/2011
Integrants: Carmen, Núria, Jordi A, Jordi S, Antonio, Oriol i Josep M.
Ressenya: Antonio i Josep M.
Fotografia: Antonio, Jordi S i Oriol.

CANAL DE L'ERMITÀ MORT

2009-04-01T11:46:00.000+02:00

La canal de l’Ermità Mort es troba a la cara sud de la muntanya de Montserrat entre el serrat de la Vinya Nova, el serrat dels Pollegons i per sota de la serra de l’Alzina de les Paparres. De la serra de l’Alzina les Paparres baixen diferents torrents que conflueixen en un de principal en sobrepassar la cova de la Murdela, aquest nou torrent és el que anomenem canal de l’Ermità Mort. El torrent davalla en direcció sud-oest encaixant-se notablement, formant estrets i engorjats. Després d’un curt recorregut acaba unint-se al torrent del Pont.
Té una longitud de 400 m i un desnivell de 120 m. El componen 5 ràpels i el més llarg té 20 m. S’ha de portar casc, arnès, davallador, bagues de seguretat i una corda de 40 m o dos de 20 m.
La toponímia d’aquesta canal prové de l’ermità de Sant Onofre Josep Broch, assassinat pels francesos el 25 de juliol de 1811 a la serra de les Paparres, on fou trobat. També aquesta canal es coneix com d’Aruna Chala , en referència a la cova de la Murdela.

BASSAL NATURAL

L’aproximació la fem sortint de la Vinya Nova per l’ampla pista fitada amb marques blanques que hi ha al costat de la masia. Passem de llarg una cadena i un cartell de regulació d’escalada i girem a la dreta passant pel costat d’un antic forn de calç abans d’arribar al llit del torrent del Pont. El remuntem un tros fins a introduir-nos al camí de Pont. Seguim les marques blanques deixant a la dreta diversos corriols, passem de llarg la part final de la canal de l’Ermità Mort, hi ha fita, i fent llaçades arribem a la cruïlla on abandonem el camí del Pont i agafem el de la dreta, marques vermelles, que porta als Pollegons. Resseguim el camí fins a la cova de la Murdela, molt camuflada entre els matolls a l’esquerra del camí. Passat la cova, arribem a un torrent on abandonem el camí girant a la dreta. Baixem pel torrent passant per davant d’un bassal natural.

ELS DOS PRIMERS RÀPELS

Deixem enrere el bassal i trobem el primer ressalt que passem sense problemes fins arribar al primer ràpel d’uns 5 metres. La instal·lació d’aquest ràpel és un parabolt amb xapa i un maió. El segon ràpel d’uns 12 metres està ben equipat i és molt lliscós al ser una zona molt ombria i humida.

DESGRIMPANT EL TORRENT

La confluència de dos torrents s’uneixen al nostre i fan un de principal. Continuem baixant per la glera sota l’ombra de grans arbres. El torrent cada cop es fa més estret i trobem petits ressalt prou curiosos.

ELS RÀPELS MÉS VERTICALS DE LA CANAL

Un passadís estret dóna pas als ràpels més espectaculars de la canal. Es tracta d’un tram vertical de 35 metres que podem fraccionar en dos de 20 i 15 metres. Entre els dos ràpels hi ha una marmita on haurem de ser hàbils per a no sucar la corda. El primer ràpel l’entrada és una mica complicada però un cop en posició de rapelar ja no té secret fins arribar a la marmita que l’haurem d’esquivar i arribar a la petita reunió del següent ràpel, màxim 3 persones. El segon ràpel té la reunió molt alta i complicada per assegurar el grup. El primer tram d’aquest ràpel té molts matolls que compliquen la baixada, passat aquest tram la roca és molt polida però agradable de fer.

L'ÚLTIM RÀPEL DE 7 METRES

Deixem enrere el tram més vertical de la canal i arribem al darrer ràpel on uns grans blocs caiguts ens barren el pas. A la dreta trobem la reunió d’aquest ràpel de 7 metres. Acaba a un replà, però vam aprofitar la corda des del mateix ràpel per a desgrimpar un ressalt d’uns dos metres.

EL FINAL DEL TORRENT

El tram final del torrent el fem desgrimpant entre grans blocs de pedra i petits ressalts que superem buscant els millors passos. Arribem a una zona més planera i boscosa on enllacem amb el camí del Pont. Girem a l’esquerra i resseguim les marques blanques desfent el camí fins a la Vinya Nova.

IMPORTANT: Aquesta canal està inclosa en l’acord sobre la regulació de l’escalada, de les vies ferrades i de les canals equipades al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. Per tant es prohibeix el descens des de l’1 de gener fins al 31 de juny.

FERRADA DE LES DAMES. EL RETORN

2009-04-01T10:57:00.000+02:00

Diumenge, 24 d'octubre de 2010

08:00h 4 intrèpids i poc informats penjatspermontserratins es troben a punt per començar una aventura memorable i potser irrepetible (per alguns... jeje). Disfressats per l'ocasió amb arnés, bagues, casc, mosquetons, reversos, cordinos, guants i coca coles però desconeixen que la ferrada ha estat molt malmesa en les darreres pluges i algun tram ha quedat molt precari. Ja s'ho trobaran.

09:00h a peu de via la cosa ja es preveu "divertida". Muntem un improvisat pedal amb un cordino i comença l'ascensió de la primera paret. A mitja alçada falta un esglaó i el següent està mig despenjat. Amb cura però també sent el més alt, l'Oriol aconsegueix passar el tram amb certa "seguretat" i arriba a dalt la reunió però amb els braços ben tocats!. Prepara el reverso i tira corda al segon, en Jordi, que ja es troba encallat en el tram complicat. Un cop enganxat a la corda, ja no caldrà patir per la caiguda i aconsegueix pujar fins dalt sense altre entrebanc. La Núria puja també com un mico però començarà a patir de braços ja fins al final de la jornada. Avui això serà cansat!!! Finalment en Josep Maria puja amb la confiança de la corda en un temps rècord.

10:00h El segon tram també és molt "divertit". Han desaparegut TOTS els agafadors, molt monos ells eren com pedretes enganxades a la roca que et marcaven el camí. Només queden dos trams de cable d'acer, amb un tros ben desfilagarsat que fa molt respecte agafar-s'hi pel perill que comporta de clavar-se'l. L'Oriol puja a dalt i munta de nou corda per pujar al Josep Maria, encallat en el canvi de trams desfilagarsats. Pujat el Josep Maria, corda avall i puja la Núria que seguirà patint de braços fins a dalt. Finalment el Jordi agafa corda per superar el tram difícil i ja som a dalt.

La casualitat fa que aquí ens trobem amb en Josep, vell conegut nostre, Esgarrapacrestes, que ja ens va acompanyar el primer cop fa uns dos anys. Ell va sol i s'uneix al grup. Quina sort.

11:30: superats uns passos d'aproximació ens plantem als peus del tercer tram. Unes cadenes i esglaons carbasses fins superar uns 30 metres de desnivell però amb un pas un xic desplomat.

Ens organitzem i ataquem el pas. Grans dificultats per la Núria però al final supera el desplomat i amb calma finalment arriba a dalt. L'Oriol que ha quedat en terra de ningú ha ajudat la Núria i segueix amunt però ara és massa lluny per ajudar al Josep Maria...que ha quedat encallat en el desplom i passa dificultats. El Jordi li donarà un cop de mà i al final tots som dalt, ja força més relaxats ja que el tram més exposat ja està superat. Ha costat molt.

13:00h El temps passa ràpid i encara son a peu del 4 tram, un sifó que cal fer a força de braços i cura de no relliscar. El passem força bé i de fet ni l'Oriol ni el Jordi han requerit corda. Ha estat una sort coincidir amb en Josep que ens ha resolt temps i força de braços. Potser encara i seriem. Moltes gràcies.

14:00h Arribem als cotxes, amb la satisfacció d'haver-ho fet tot però amb el regust que no ha estat el dia més lluit, tampoc les condicions eren les millors i la pluja havia complicat els trams inicials. De totes maneres ja us dic que ho repetirem, de fet l'Oriol per exemple no ha requerit en cap moment corda ni ajut i el Jordi en molt pocs passos. Això vol dir que tenim el nivell per fer-lo.

Felicitats a tots.

IMPORTANT: A dia d'avui la via ferrada de les Dames resta en estat precari i es perillós de fer-la. Més informació de l'estat de la via ferrada al blog d'Esgarrapacretes.

APAGALLUMS

2009-03-02T23:59:00.000+01:00

Nom científic: Urospermum delechampii

Familia: Compostes

Característiques : Freqüent als herbassars de zones alterades, sovint a dins d'ambients urbans.

Descripció: Es caracteritza per tenir un raïm a la part de dalt de la tija que creix a mesura que van madurant les flors. Les flors obertes a la part de dalt són diminutes amb pètals grocs; just per davall hi ha els fruit immadurs, aquest són llargs, prims, i estan erectes sobrepassant a les flors que tenen just a sobre.
Les fulles són tendres, estan molt retallades, i tenen un lòbul terminal més gran que els altres. Pot coexistir amb altres espècies de Sisymbrium , però el caràcter de la llargària dels fruit immadurs la delata.
Floreix durant una gran part de l'any, especialment a l'hivern i primavera.

Aquesta planta va ser fotografiada per l'Oriol a la zona de Can Massana.

HERBA FETGERA

2009-03-02T23:29:00.002+01:00

Nom popular: Herba fetgera

Nom científic: Anemone hepatica

Tipologia: Herba.

LLocs on viu: Sotabosc de l'alzinar i llocs ombrívols i humits.

Descripció: Herba de menys d'un pam d'alçada. Les fulles, una mica engruixides i llargament peciolades, surten totes de la base i tenen una forma característica de tres lòbuls.
El color de la fulla és verd a l'anvers i vermellós al revers. A l'anvers es formen uns dibuixos variables de color més clar, tirant a blanquinosos.
Les flors són també llargament peciolades i apareixen al principi de la primavera. El seu color és blau violaci clar, però també en podeu trobar de completament blanques.
Sembla que se li van atribuir propietats curatives per al fetge (d'aquí deriva el nom), unes propietats que no han estat confirmades posteriorment.

Aquesta planta va ser fotografiada pel Josep Sans al camí de la Font del Llum.

Agraïm la col·laboració del blog Pepsans.

Bibliografia

Llibre de flora i vegetació: El Parc Natural de Montserrat-Josep Maria Llorach.

ROSER

2009-03-02T23:03:00.000+01:00

ROSA SP.

Nom Popular: Rosal silvestre.

Tipologia: Arbust.

LLocs on viu: Bardisses humides i alzinars amb caducifolis.

Descripció: A Montserrat hi ha diverses espècies de rosers silvestres i no sempre són fàcils de diferenciar entre ells, de manera que aquí hi ha la descripció genèrica que us pot servir de referència.

A primer cop d'ull sembla un esbarzer, però les tiges, també cobertes d'agullons, són cilíndriques i de color verd. Les fulles són compostes però el nombre de folíols és de 5, tots finament dentats. A la base del pecíol presenten unes ales verd clar.

Les flors de color blanc i/o rosat són grans i oloroses i donen lloc a uns fruits de color vermell en forma de gerreta que són comestibles, encara que molt pinyolencs. A la tardor és típic de veure la planta sense fulles coberta amb aquests fruits.

Aquesta planta va ser fotografiada per l'Oriol a la zona de Can Massana.

Bibliografia

Llibre de flora i vegetació: El Parc Natural de Montserrat-Josep Maria Llorach.

FOIXARDA

2009-03-02T22:28:00.000+01:00

Nom científic: Globularia alypum.

Tipologia: Arbust.

Llocs on viu: Brolles seques i molt exposades, entre les pedres.

Descripció: Arbust baix i molt ramificat que habitualment ronda el mig metre d'alçada.
Les fulles són estretes i acabades en punta, molt endurides i de color verd. Estan disposades al llarg de la tija de forma esparsa, gairebé sense pecíol. Les flors apareixen gairebé en ple hivern, en un moment en què no hi ha altres flors al paisatge, per la qual cosa no passen gens desapercebudes. Presenten un color blau intens, amb tot de petits pètals dentats que envolten la part central.

Aquesta planta va ser fotografiada pel Josep M. al camí Vell de Collbató al Monestir.

Font de la informació: Llibre de flora i vegetació: El Parc Natural de Montserrat-Josep Maria Llorach.

GALERIA FOTOGRÀFICA

BRUC D'HIVERN

2009-03-02T21:55:00.000+01:00

Nom científic: Erica multiflora.

Tipologia: Arbust.

Llocs on viu: El seu hàbitat són les brolles calcícoles de romaní.

Descripció: És més baix que el Bruc boal i gairabé sempre es queda per sota del metre d'alçada.
Les fulles són linears i en forma d'agulla que volten els 10 mm.
Aquest bruc deu el nom a la seva florida tardoral (no hivernal), que és molt vistosa, ja que es cobreix de centenars de petites flors rosades que són molt visibles en aquesta època. Aquesta és una manera de diferenciar-lo de l'altre bruc.
A Montserrat és molt més abundant que l'altre bruc i ocupa les brolles i els llocs més secs i assolellats; rarament coincideixent les zones de distribució. A més, prefereix els indrets calcaris.

Aquesta planta va ser fotografiada per l'Oriol a la zona de la Sajolida.

Font de la informació: Llibre de flora i vegetació: El Parc Natural de Montserrat-Josep Maria Llorach.

CORONA DE REINA

2009-03-02T18:15:00.000+01:00

La corona de reina és una planta rupícola que creix, exclusivament, a les parets de conglomerat poc assolellades de les parts altes de Montserrat i del massís del Montcau, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, on a sobre és més aviat rara. Per la seva raresa i el seu endemisme, la corona de reina és una planta inclosa al Catàleg de flora amenaçada de Catalunya (172/2008) en la categoria d’”espècie vulnerable” i per tant formalment protegida. Pertany al gènere Saxifraga, nom derivat dels mots llatins saxum-i que significa roca, i frango-fregi-fractum, trencar.
La corona de reina fa una arrel potent que es clava fermament a les esquerdes de la roca, però sense arribar a trencar-la. Del coll de l’arrel neix una roseta de fulles gruixudes, de color blavís, sense pecíol, estretes i espatulades, amb el marge finament dentat i ribetades per cristallets a tot el volt. Aquestes fulles es disposen amb elegància com els radis d’una circumferència, més curtes les del centre, més llargues, de fins a 4 cm, les exteriors. La roseta de fulles ornada de cristallets és doncs la corona de reina.
Els cristallets són fets del mineral calcita o carbonat de calci que, al trobar-se en excés a l’aigua que circula per les escletxes del congomerat amb ciment calcari, és excretat per uns minúsculs porus situats al marge de les fulles. El marge finament dentat i recobert de cristalls dóna l’aparença i el tacte d’una serra. Sovint es troben diverses rosetes de costat, lligades per estolons a la base. Un cop a la vida de la corona de reina, com passa amb les atzavares, del centre de la roseta surt tija llarga que porta un raïm de flors blanques. La tija floral, els peduncles i els calzes de la flor són una mica enganxosos. La flor és ben característica de les saxífragues, amb els seus 5 pètals blancs amb les venes ressaltades de rosa, 10 estams en un sol verticil i el centre ocupat per un pistil inflat que es divideix en dos estils, com un càntir amb dos brocs. Després de florir i fructificar, la roseta mor, però sovint una nova roseta la reemplaça al seu costat.
La corona de reina viu majoritàriament als vessants nord de Montserrat i del Montcau, per tant la majoria de la població mundial és a la comarca de Bages, tot i que alguns exemplars de Montserrat creixeran en territori de les comarques de l’Anoia i del Baix Llobregat, i alguns de Sant Llorenç del Munt al Vallès Occidental. El parent més proper de la corona de reina és una corona que viu a les muntanyes d’Itàlia, Sardenya i Sicília. Davant de poblacions amb característiques morfològiques diferents, alguns autors són proclius a definir espècies separades, mentre que d’altres tendeixen més a considerar espècies amples i diferenciar després els tàxons a nivell subespecífic. L’escola de botànica catalana majoritàriament segueix aquesta darrera tendència i sol distingir entre la corona de reina d’Itàlia i la de Catalunya a nivell de subespècie. Sota aquest criteri, la corona de reina catalana és coneguda entre els botànics com Saxifraga callosa ssp. catalaunica, més que amb el nom també acceptat de Saxifraga catalaunica. D’aquí el quasi sí, de l’espècie endèmica del Bages; la corona de reina viu quasi només al Bages i, sens dubte, és un tàxon diferenciat, que pot considerar-se o no a nivell d’espècie. En qualsevol cas, espècie o subespècie particular, és un tàxon antic i individualitzat que suma el mateix en termes de biodiversitat.
La vida, amb els seus camins atzarosos i la seva diversitat, s’ha permès el caprici de regalar una corona d’orfebreria serrada a la Moreneta de Montserrat. Siguem conscients d’aquesta joia i conservem-la.

BIBLIOGRAFIA

Jordi Badia Observatori de natura Corona de reina
www.ichn.iec.cat/Bages

HERBA DE SANT JORDI

2009-03-02T16:32:00.000+01:00

CENTRANTHUS RUBER

Nom Popular: Herba de Sant Jordi

Tipologia: Herba

LLocs on viu: Qualsevol lloc amb humitat al sòl.

Descripció: Es tracta d'una herba alta que pot arribar gairebé al metre d'alçada si es troba en condicions favorables. Té un color verd esblanqueït i es presenta en forma de mates compactes, gairebé sempre en grups nombrosos.

Les fulles, acabades en punta, són clarament oposades en la inserció a la tija; les superiors no presenten pecíol, però les inferiors sí. La vora és entera.

El que més crida l'atenció d'aquesta planta és la seva floració. Les flors són molt petites, però es troben agrupades en cims densos. El color és vermellós. Floreix en una temporada molt llarga que comença el maig i s'allarga ben bé fins al setembre.

Propietats medicinals

Antiespasmòdiques: contra qualsevol trastorn de tipus nerviós -palpitacions, espasmes, vòmits, esgotament nerviós. Infusió d'uns 10 grams de la rel de la planta que es deixa reposar durant tota la nit.

Recol·lecció i conservació: La primavera o la tardor és la millor estació per recol·lectar les rels de la planta. Netejar i deixar assecar en un lloc ventilat.

MOLT IMPORTANT: Pel que fa als usos medicinals que us indicarem, cal tenir en compte que l’acció de les herbes no és mai innòcua, i que poden tenir efectes incompatibles amb qualsevol altre medicació que estigueu prenent, per tant, de la mateixa manera que no ens hauríem d’automedicar amb les medicines convencionals, us recomanem que abans d’iniciar qualsevol tractament amb herbes ho consulteu a un especialista.

Aquesta planta va ser fotografiada pel Josep M. a la zona de Sant Miquel.

Bibliografia i llocs web

Llibre de flora i vegetació: El Parc Natural de Montserrat-Josep Maria Llorach.

ORELLA D'ÓS

2009-03-02T15:53:00.000+01:00

L'Orella d'ós (Ramonda myconi) també és coneguda popularment com a Herba peluda, Borraina, Herba Tossera i Borratja de roca. És considerada un fòssil vivent de la vegetació tropical que durant el Terciari, fa més de 20 milions d'anys, va ocupar els Pirineus.
Aquesta espècie té la pecurialitat que és l’únic representant de la família les gesneriàcies a Catalunya. Viu tan sols a les esquerdes de les roques ombrejades dels Pirineus i de zones muntanyoses de la meitat est de Catalunya. Habita a les ranures i als replans de roques calcàries o de conglomerats de naturalesa bàsica, de zones ombrívoles i fresques, entre 600 i 2.000 metres d'altitud. Suporta bé les baixes temperatures, fins i tot bastants graus sota zero, i també l'exposició al sol directe en les hores fresques del dia. És molt rar que arreli sobre un substrat no calcari i la seva àrea de distribució té com a límit meridional Montserrat i Sant Llorenç del Munt i l'Obac, dues zones on és força freqüent.
L’orella d’ós produeix una roseta basal de fulles, de la qual arrenquen diversos peduncles, nus, que porten d’una a cinc flors. Les fulles són ovades, irregularment crenades al marge, com si fossin abonyegades per sobre i amb la nervadura molt prominent pel revers. La part de sota de la làmina i, especialmente, el pecíol –que és curt i ample- están coberts de llargs pèls de color torrat. La corol·la fa un breu tub basal i s’obre en cinc lòbuls una mica desiguals; té color morat més o menys viu i porta al centre un anell groc ataronjat.
Si el nom genèric d’aquesta planta ret homentage al pireneista Ramond, l’epítet específic fa memòria del metge vigatà Francesc Micó (S.XVI), que la donà a conèixer als botànics del seu temps i en lloà les suposades virtuts com a antitussígena i dissolvent dels càlculs orgànics.
Observacions: és una espècie d’alt valor botànic, molts botànics anglesos venen expressament a Catalunya per veure-la. És una autèntica reliquia de l’era terciaria, per tant, és molt millor observar-la i no pas arrencar-la.

BIBLIOGRAFIA

Josep Vigo i Bonada FLORA I VEGETACIÓ L’alta muntanya catalana IEC/CEC Bcn 2008
www.naturabergueda.cat
www.ce-terrassa.org

ESBARZER

2009-03-02T15:52:00.000+01:00

Nom científic: Rubus ulmifolius.

Tipologia: Arbust.

Llocs on viu: És planta indicadora de terrenys profunds i lleugerament humits. Es considera com vegetació invasora que ocupa grans extensions i no es destrueix ni tallant-la ni cremant-la. Com que és una planta molt heliòfila no tolera l'ombra dels arbres, per això sempre es fa als marges dels boscos i camins.

Descripció: Es tracta d'una planta arbustiva perenne, sarmentosa, de tiges llargues, robustes, arquejades, anguloses i amb forts aculis amb forma de falç.
Es un semicaducifoli, resten moltes fulles a la planta durant l'hivern, les fulles són molt variables normalment amb de 3 a 5 folíols dentats de color verd fosc i glabres, a la part de dalt, i amb pèls blancs a la part de sota.
Les flors, rosades o blanques, estan agrupades en ramells paniculats i racemosos i apareixen de final de primavera fins principi d'estiu i són aprofitades per les abelles per a fer una mel molt apreciada.
Els fruits, formen una pluridrupa anomenada móra, verda al principi, després vermella i negra quan arriben a madurar, que és comestible. El gust també és variable pel que fa a acidesa i dolçor.
La decocció de les fulles s'utilitza tradicionalment per les seves propietats antidiarreiques.
A banda de la reproducció sexual a través de les llavors de les móres també s'estén vegetativament ja que la mateixa planta enterra l'extrem de les tiges i forma una altra planta.

Aquesta planta va ser fotografiada pel Jordi al camí de la Roca Foradada.

Font de la informació: Viquipèdia

GALLARET

2009-03-02T15:30:00.007+01:00

GALLARET. Papaver rhoeas.

Família de les Papaveràcies. Comprèn unes 200 espècies de plantes. La principal característica de les quals és que totes contenen alcaloides.
Sinonímia: Rosella, badabadoc, paparota, quiquiriquic, peperepep. S’han registrat fins a 34 noms populars diferents.

Es tracta d’una planta anual. Pot arribar a fer 90 cm d’alçada, amb una tija erecta i hirsuta (coberta de pèls llargs), i de fulles pinnatipartides (amb un nervi principal i uns nervis secundaris, més prims, que surten del principal a banda i banda). La poncella del gallaret té, si encara estan poc fets, els pètals de color blanc (monja) i si ja s’han fet i estan a punt de rebentar, són de color vermell (frares). Encertar si la poncella tenia monja o frare era un joc infantil bastant comú antigament.

Floreix al començar la primavera, dóna els seus fruits el mes de maig i mor el mes de juny.Com d’altres plantes que neixen en els camps de conreu (plantes arvenses), la població està limitada per l’aplicació d’herbicides, i per tant caldrà ser molt prudents alhora d’utilitzar-les per remeis casolans.

S’utilitzen bàsicament els pètals i els fruits, per combatre la tos, i per les seves propietats narcòtiques. Per prudència us donarem la recepta indicada per la tos, que en principi no té efectes secundaris (la varietat més indicada per utilitzar és la que té una taca negra al centre): Cal collir les flors al matí, quan el sol ja les hagi secat de la rosada, es desfullen i es posen els pètals sobre un diari, ben separats, deixant-los 3 o 4 dies. Amb 10 gr. de pètals i 170 gr. d’aigua fem una infusió, (5mn de repòs) colem i afegim 340 gr. de sucre. D’aquest xarop els nens poden prendre 1 o 2 cullerades soperes cada dia.

En la mitologia grega Demèter era la deessa de la terra fecunda, i se la representava amb manats d’espigues i de roselles. Segons la llegenda la filla de Demèter i Zeus, Persèfone, era a un prat collint roselles, i de sobte la terra va obrir-se, de manera que Hades, el déu del món subterrani va sorgir de les tenebres i raptà Persèfone per fer-ne la seva esposa, contra la seva voluntat. Demèter, desesperada, va anar per tot el món buscant la seva filla i va prohibir que la terra produís cap mena de fruit fins que la noia no fos trobada. Davant d’aquella amenaça Zeus va intervenir i manà que Persèfone passés cada any tres mesos amb Hades, i nou mesos a la terra amb la seva mare. Aquest mite serveix per explicar el cicle estacional, la terra dorm els mesos d’hivern i es desperta amb el retorn de Persèfone a la terra. La rosella també era símbol de resurrecció, fertilitat i de la son.

Maria

CASCALL MARÍ

2009-03-02T15:26:00.006+01:00

CASCALL MARÍ. Glaucium flavum

De la mateixa família de les papaveràcies, tenim el Cascall marí, ben escàs a Montserrat, que al terme del Bruc, nosaltres, només l’hem trobat al Clot del tambor. El seu hàbitat habitual és en llocs arenosos i salobres amb abundants restes orgàniques, com les lleres fluvials.

S’estan realitzant estudis per a buscar una aplicació dels seus alcaloides en el tractament del càncer, però donada la seva toxicitat està completament desaconsellat el seu ús en preparats casolans.

Maria

HERBA DE SANT ROBERT

2009-03-02T14:35:00.000+01:00

L'herba de Sant Robert (Geranium robertianum) és un gerani anual o biennal, de flor petita, que creix en llocs ombrívols, frescals i pedregosos. Tota la planta és pilosa i glandulosa, fa una lleugera olor desagradable i és de color més o menys rogenc, depenent de les parts. Les fulles són palmaticompostes, de contorn triangular o pentagonal, amb 3 o 5 folíols al seu torn profundament lobulats. Les flors, petites i de pètals rosats, surten en parelles portades per un peduncle pilós més llarg que la fulla a l'axil·la de la qual neix.

El nom d'herba de Sant Robert sembla haver-se originat per la distorsió del llatí ruber, que significa vermell. Efectivament, la planta és vermella i, amb bon criteri, deuria haver-se anomenat herba rubertiana en llatí, no pas robertiana d'on derivaria cap al d'herba de Sant Robert, un personatge de qui no es coneix cap lligam amb aquesta espècie.

L'herba de Sant Robert, com d'altres geranis, s'ha utilitzat en infusions.

Al massís de Montserrat, l'herba de Sant Robert va proliferar després dels incendis del 1986 i es troba també a les àrees malmeses per la caiguda de blocs de roca arran de la pluja torrencial del 10 de juny del 2000.

Aquesta planta va ser fotografiada pel Josep M. al torrent de la Font Seca.

Font de la informació: Institució Catalana d'Historia Natural (ICHN)

MARXÍVOL

2009-03-02T14:30:00.000+01:00

HELLEBORUS FOETIDUS L.

Nom Popular: Marxívol

Herba perenne fètida de la família de les Ranunculàcies de fins a 80 cm. Tiges erectes, amb roseta basal persistent a l'hivern. Fulles palmatodividides, de fins a 11 segments lanceolats. Flors pèndules acampanades, verd grogós, de fins a 3 cm. de diàmetre, amb el marge púrpura. Floreix a finals d'hivern i durant la primavera.

A la muntanya força freqüent al vessant N, al vessant S és més escassa. Es fa als alzinars i als boscos caducifolis, a les bardisses, a les clarianes ombrívoles, als marge dels boscos i també als prats mesòfils.

Aquesta planta va ser fotografiada per l'Oriol al camí de l'Arrel.

ESTEPA BLANCA

2009-03-02T14:25:00.000+01:00

CISTUS ALBIDUS

Nom popular: Estepa blanca

L'estepa blanca és un arbust de fulla perenne, el seu nom (albidus) deriva del color grisenc o blanquinós característic de les seves fulles. Les fulles es disposen de forma oposada a la tija, són peludes i no tenen pecíol i mostren el marge enter. Presenten 3 nervis principal ben marcats. Té un tacte que recorda al del vellut.

Floreix de març fins a juliol. Les flors són d'un delicat color rosa amb els pètals lleugerament rebregats que tenen entre 5 i 6 cm d'amplada. El fruit és una càpsula ovoide que s'obre en 5 valves (característica comuna al gènere Cistus). Dins de la càpsula estan contingudes les llavors que presenten una mida molt reduïda.

Habitualment creix en indrets assolellats secs i calcàris.

Aquesta planta va ser fotografiada per l'Oriol a la zona de Can Massana.

GARRIC, COSCOLL

2009-03-02T14:00:00.001+01:00

Nom popular: Garric, Coscoll.

Nom científic: Quercus coccifera.

Tipologia: Arbust.

LLocs on viu: Exposicions seques i assolellades.

Descripció: El garric no arriba a l'alçada d'una persona; habitualment es queda a la mida de la cintura.
Arbust molt compacte, amb una ramificació densa i moltes fulles. Aquestes són petites i amb la vora plena d'espines punxants; l'aspecte de l'anvers i el revers és ben verd i lluent, llis al tacte.
Els fruits són també les glans, igual que les altres plantes d'aquest gènere. Però aquesta és la que aguanta condicions més dures d'insolació i eixutesa, i forma garrigues impenetrables quan els alzinars són malmesos.

Aquesta planta va ser fotografiada per l'Oriol al Vermell del Xincarró.

Bibliografia

Llibre de flora i vegetació: El Parc Natural de Montserrat-Josep Maria Llorach.

ARBOÇ, CIRERER DE PASTOR

2009-03-02T14:00:00.000+01:00

ARBUTUS UNEDO

Nom Popular: Arboç, cirerer de pastor.

Tipologia: Arbre.

Llocs on viu: En els alzinars i en les seves comunitats de degradació.

Descripció: Es tracta d'un arbre que gairebé sempre apareix poc desenvolupat, i solament a les fondalades humides s'arriba a fer més gran. La capçada és densa i les fulles (4-10 cm) es disposen de forma esparsa a la branca. Són lluents i llises al tacte, mentre que la vora és dentada.

Les flors blanques i en forma de campaneta apareixen a l'acabament de l'estiu i es mantenen durant la tardor. És també aquest el moment en què els fruits de la tardor anterior maduren i formen les conegudes cireres de pastor, de color taronja-vermellós, que són comestibles en cru. S'aconsella no abusar-ne perquè poden causar molèsties gàstriques, encara que se'n pot fer melmelada sense cap problema.

Aquesta planta va ser fotografiada pel Josep M. al camí Vell de Collbató al Monestir.

Bibliografia

Llibre de flora i vegetació: El Parc Natural de Montserrat-Josep Maria Llorach.

PORRASSA

2009-03-02T12:38:00.000+01:00

ASPHODELUS CERASIFERUS

Nom Popular: Porrassa

Gènere de plantes herbàcies vivaces, d'arrel fibrosa o formada per un fascicle de tubercles; de fulles totes basals, lanceolades, linears o fistuloses; de flors blanques o rosades, amb sis tèpals, disposades en raïm o en panícula; i de fruits en càpsula.

Es fa als relleixos i als replans de la muntanya, sobre sòls poc profunds i rocallosos, amb còdols de la disgregació de les pudingues, codines.

Aquesta planta va ser fotografiada per la Carmen al coll de la Canal del Cavall.

PARTICIPA!

2009-02-22T20:25:00.007+01:00

Vols col·laborar en la pàgina web o en el blog?

Escrivint articles sobre les teves sortides, anècdotes, contar històries que coneixes, la fauna i flora, el que més t’agrada o fer-nos saber notícies de Montserrat.
Si desitges fer-nos saber la direcció d’una pàgina amb informació interessant sobre Montserrat.
Si tens fotografies de Montserrat que puguis cedir-nos per a ser publicades.

Totes les idees i suggeriments són benvingudes.

Les persones que treballem en el web i el blog ho fem de forma desinteressada i per tant no ens comprometem a realitzar les teves idees, però prometem analitzar-les amb tot interès.

Només has de posar-te en contacte amb nosaltres a través d’un correu electrònic apeupermontserrat@gmail.com o publicant un comentari en el blog.

L'ESCALA DRETA

2009-02-11T21:58:00.000+01:00

L'escala surt dels jardins del mateix monestir, de ben segur que devia ser un pas difícil per la canal, però de mica en mica el pas es féu més segur, i es construïren graons excavats en la roca, i alguna escala de fusta per superar la canal.

Els escrits antics de Montserrat parlen de tres camins per pujar a les ermites:

1.El més planer i llarg, per l’ermita de Sant Miquel a la de Sant Joan.

2. Per Santa Anna, el pas dels Francesos, al pla dels Ocells i San Jeroni.

3. I el més curt i ràpid, l’escala dreta, que sortia de l’hort de darrere del monestir fins a les ermites de Santa Creu i Sant Dimes.

L’any 1499, l’abat Cisneros, féu una escala nova que costà 200 ducats i que constava d’uns 600 graons i superava un desnivell de 180m.

Però la pau de les ermites montserratines havia d’ésser destruïda per la guerra napoleònica.

L’any 1811 el general Manso intentà que la junta militar no fortifiqués el monestir contra les tropes napoleòniques i deia així:

“Montserrat té moltes entrades i una sola sortida”, que podria ser l’escala dreta.

Després de destruccions i més desastres,i un cop arribats al nostre temps, als anys 40 del SXX,el germà Gregori Pi, féu un treball de paciència monàstica i esforç, perquè va refer tots els graons, passamans i dues portes per sota d’unes roques entravessades a mitja canal, un treball que el fet de pujar el material ja era tota una proesa. Aquest germà, després va continuar el pas del Francesos cap a Sant Jeroni.

Aquests últims anys,a causa dels aiguats del 2000, l’escala dreta quedà molt malmesa, però al 2008,va quedar refeta totalment, però –com ja sabem- és tant sols d’ús particular del monestir.

Encara hi ha una escala més dreta a l’altre cantó de cingle. Una canal que també va ser equipada en temps antic per pujar al Castell del Diable. Per damunt de Sant Dimes hi ha senyals a la roca de graons.

El 1920 s’hi va instal·lar una escala de ferro, com una mena de via ferrada,en l’actualitat molt impracticable, que surt del mateix lloc. Una puja per la dreta del cingle i l’altra per l’esquerra.

A la muntanya de Montserrat hi ha altres escales, com ara l’escala de Jacob, entre les Magdalenes; la del pas dels Francesos, al pla dels Ocells, i el camí de Sant Jeroni.

I per acabar, unes paraules -crec que escauen molt bé- de Jordi Rubió (1887-1982) professor i historiador de literatura catalana:

Avui no hi ha ermitans a Montserrat i tota la muntanya ressona de multituds. Els qui resseguim melangiosament aquelles ermites, evoquem amb enyorança el temps que els seus ocupants sortien a l’encontre del rar visitant que muntava per aquelles escales.

Oh! Si les ermites tornessin a viure! Elles renovarien el silenci i la pau a llur entorn. Montserrat ha d’ésser, materialment, en tots els seus cims, i fins i tot per al visitant mundà, la muntanya simbòlica del renunciament i la pau interior.

GALERIA FOTOGRÀFICA

Val la pena apropar-se i us proposem de fer la següent excursió:

SANT DIMES

ESGLÉSIA DE SANT PAU VELL

2009-02-11T21:56:00.005+01:00

Les runes de l’església de Sant Pau Vell, de la que hi ha les primeres referències a l’any 1084, les trobem als peus del turó on hi hagué el castell de la Guàrdia. Constava d’una nau, ara esfondrada, coberta amb volta lleugerament apuntada, ampliada amb una capella lateral, coberta amb volta escarsera o d’arc rebaixat. L’any 2004 s’inicià una campanya arqueològica de neteja del conjunt del castell de la Guàrdia i l’església de Sant Pau Vell per tal de preservar les seves restes.

L'esgésia de Sant Pau Vell pertany al municipi del Bruc, a l'Anoia, situada molt a prop de Can Massana i de la regió de Les Agulles.

GALERIA FOTOGRÀFICA

Val la pena apropar-se. Us proposem de fer la següent excursió:

CAN MASSANA-COLL DE PORC-CAN MASSANA

COVA DE L'ARCADA

2009-02-11T21:54:00.011+01:00

Arran de les parets verticals del serrat del Cabrit, i per sobre del torrent de les Grutes, trobem la Cova de l'Arcada. Aquesta cova és un pont natural, adossat a la paret del cingle, sota la desembocadura del torrent de la Coma Alta. Té aproximadament 5 metres de fons, per 20 d'alt i 40 d'amplada. Mirada de lluny sembla un impressionant escenari natural.

La cova de l'Arcada pertany al municipi del Bruc, a l'Anoia, situada molt a prop de la regió de Les Agulles i dels Frares Encantats.

GALERIA FOTOGRÀFICA

Val la pena apropar-se i us proposem de fer la següent excursió:

ELS PALLERS I LA COVA DE L'ARCADA

ERMITA DE LA SALUT

2009-02-11T21:33:00.000+01:00

Situada al camí de Collbató a la cova del Salnitre, data de la segona meitat del segle XIX i fou reconstruïda al 1936-39. D´estil neogòtic planta rectangular i sostre a dos vessants. Un campanar d´espadanya
corona la façana. El que avui es fa servir com a sagristia es troba al
darrere de la nau de l'ermita, en sentit transversal i sembla ser una primera construcció dedicada al culte. L'accés a aquest espai es fa per darrere de l'altar, on trobem uns arcs ogivals i uns capitells d'alabastre, amb motius modernistes de conills, llagostes i flors. Les parets d'aquesta sagristia estan decorades amb pintures que imiten esgrafiats arquitectònics.

L'ermita de la Salut pertany al municipi de Collbató, al Baix Llobregat, s'estén al vessant meridional de la muntanya de Montserrat i és un bon punt com inici de diferents excursions.

GALERIA FOTOGRÀFICA

Val la pena apropar-se i us proposem de fer la següent excursió:

RUTA DE COLLBATÓ AL MONESTIR

MIRANDA DE SANT JERONI

2009-02-11T20:14:00.002+01:00

Miranda de Sant Jeroni (1.237m.) punt culminant del massís. Cim amb dues puntes separades uns 10 metres per un petit coll. El cim de l’esquerra disposa de vèrtex geodèsic i un grèvol pluviòmetre. El de la dreta té una taula d’orientació i un ampli mirador.

La taula d’orientació fou col•locada, l’any 1986, per iniciativa del centre Excursionista de la Comarca del Bages. També fou un dels vèrtexs de triangulació utililitzats, l’any 1792, per al mesurament del meridià entre Dunkerke i Barcelona, que serví per definir i implantar el metre com a mesura internacional de longitud.

I des del mirador una extraordinària visió de 360º de tota Catalunya.

Al sud: des de la Serralada del Montmell fins als ports de Tortosa-Beseit. Al fons el mar i el dies de visibilitat extraordinària, el Puigmajor de Mallorca.

A l’oest: la serralada del Montsant i la del Montsec. El Cotiella i el Turbó. L’Anoia i el Baix Llobregat.

Al nord: les muntanyes pirinenques, des de les Maladetes fins al Canigó. Entre elles el Port de Compte, la Pica d’Estat, el cadí, Pedraforca, Moixeró, Tossa d’Alps, Puigmal. El Berguedà i el Bages.

A l’est: Sant Llorenç, Montseny, Montnegre, Tibidabo, Sant Salvador de les Espases, la Mola. El Vallès orienta i occidental.

La imaginació poètica de Jacint Verdaguer situa el rei En Jaume en aquesta talaia quan decideix emprendre la conquesta de Mallorca i València:

Per veure bé Catalunya
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l’estàtua!
pel gegant quin mirador!

GALERIA FOTOGRÀFICA

Val la pena apropar-se i us proposem de fer la següent excursió:

LA VINYA NOVA-SANT JERONI-LA VINYA NOVA