1a NOCTURNA APEUPERMONTSERRAT


Dissabte, 1 d’agost de 2009

Bruc de Baix (470m) 10 de la nit. Tot i que el temps no acompanyava i començava a plovisquejar. Vuit valents apeupermontserratins. La Montse, el Jordi R, la Carme, el Josep M, el Jordi A, la Núria, la Carmen i l'Oriol vam començar des de la plaça del Racó l’aventura de fer la 1a nocturna d’apeupermontserrat.

El primer tram fins a Collbató va ser ple de dubtes. No només plovia, també llampegava i endinsar-se de nit a Montserrat podia ser una temeritat.

El grup, tot i les adversitats, estava animat i la visió de la muntanya fosca ens fascinava. Les formes de les Agulles de nit deixaven anar la nostra imaginació.


Collbató (388 m) 12 de la nit. 7,3 Km. Vam arribar a la plaça del poble i el temps havia millorat, ja no plovia i els llampecs cada cop es veien més lluny. La Montse, no gaire habituada a les llargues caminades, va ser la primera en retirar-se. Ja ho teníem pactar que seria així. Una retirada a temps sempre és una victòria segura.

Ens vam acomiadar de la Montse i vam reprendre el camí cap al segon punt del nostre objectiu. El cel s’havia aclarit i els núvols deixaven pas a un cel estrellat on la lluna il·luminava els nostres passos i els dubtes de si podríem fer la caminada es dissipaven.

L’ample pista per on transcorre el camí convidava a xerrar amb els companys de caminada. La fisonomia de la muntanya fosca anava canviant per moments.

Darrera quedava el serrat de Can Rubió i davant nostre apareixia la serra del Cairat. El camí de baixada ens acabaria portant a l’altra banda del riu Llobregat.

Durant aquest tram la muntanya de Montserrat ens havia guardat les esquenes. Però a l’arribar a la Puda, la tornàvem a tenir davant nostre. La veiem enorme, infranquejable, desafiant. Començàvem a adonar-nos de la dificultat que ens venia a sobre.

El camí de la Sal de la Puda a l’aeri de Monistrol és planer i còmoda. Però els quilòmetres i les hores de caminar començàvem a passar factura. El riu amagat, entre la foscor i la vegetació, ens acompanyava durant aquest tram.


Colònia Gomis (124 m) 3 de la matinada. 19,1 Km. Vam recuperar forces al pont de l’aeri i vam fer el primer avituallament líquid i sòlit. La gent tenia ganes de seure i alguns fins i tot estirar-se. A pesar del cansament, el bon humor sempre n’era present.

En aquest punt la Carme i el Jordi R. es van retirar. Havíem deixat un cotxe a la Colònia Gomis. També ho teníem previst i es que a partir d’aquí l’excursió s’enduria molt i el Jordi fa poc que l’havien operat i per la Carme ja era tot un repte arribar fins aquí.

Dels vuit que vam sortir, ja només en quedàvem cinc. Tots sabíem que enrere quedava l’última oportunitat de plegar d’aquesta aventura. Però amb energies renovades i en ganes de fer-la grossa, enfilàvem amunt pel camí de l’Aigua que ens portaria al Monestir.

El camí pujava de valent i havíem de superar 636 metres de desnivell en menys de tres quilòmetres. La pujada tot i que era forta, anàvem fent. Vam enllaçar amb el GR 5 i les seves clàssiques escales de ciment que van fer la pujada més dificultosa.
Més amunt el camí s'ajuntava amb el GR 96. Només ens quedava seguir-los i arribaríem a la Plaça del Monestir.


Monestir (760 m) 5 de la matinada. 21,7 Km. Ens vam trobar un Monestir a les fosques, en silenci i que dormia, no hi havia una ànima a la plaça. Se’ns va fer estrany veure’l així, només nosaltres cinc. Vam decidir de fer un descans per recuperar forces i comentar quantes hores ens faltaven per acabar la nocturna.

Vam fer comptes, fins les onze del matí no arribarem al Bruc. El cansament s’acumulava i el ritme de marxa seria més lent.

Ens vam posar en marxa per fer el següent tram fins a Santa Cecília. Anàvem remuntant les escales i deixant enrere el Monestir. Encara era fosc, però aviat veuríem els primer rajos de sol.

La Carmen començava a notar unes molèsties al peu. Vam provar alguns remeis per alleujar el dolor i el que millor va funcionar va ser el seu orgull de campiona. Tot un exemple per la resta del grup.

Al pla de la Trinitat se’ns va fer de dia. Les hores i els quilòmetres que portàvem a sobre es vam fer notar en el ritme de caminar. Santa Cecília es veia lluny i encara hauríem de caminar molt per arribar-hi.


Sta. Cecília (677 m) 8 del matí. 26,3 Km. Arribàvem a Sta. Cecília. Últim avituallament, que també vam aprofitar per descansar i recuperar forces. Vam comentar que estava sent molt dura la caminada i encara quedava mitja travessa de la muntanya fins a Can Massana.

Vam treure l’orgull montserratí que portàvem dintre cadascú, ens vam donar ànims, i per fi, vam reprendre la marxa. Anàvem parlant dels diferent moments viscuts durant la caminada i és que una sortida tan llarga dóna per tot tipus de situació personal. Tan estàs passant un moment crític que et preguntes que fas aquí, com al poc temps et trobes perfectament i comences a tirar del grup.

Veure la silueta de la cadireta ens va donar una alegria immensa. Tothom sabia que ens acostàvem al Coll de Guirló. Un cop arribat, ja “només” ens quedava agafar l’ample pista que ens portaria al Bruc.

“Només” vol dir una hora llarga de caminar encara. Van començar les bromes i les rialles. A la cara de cadascú, tot i el cansament, es començava a veure reflectit l’alegria d’haver superat aquest repte.


El Bruc (470 m). 11 del matí. 36,5 Km. "Mira que és llarg aquest poble". Vam passar el Bruc de Dalt, vam creuar el Bruc del Mig i per fi arribàvem al Bruc de Baix. Enrere quedàvem 13 hores de caminar i molts quilòmetres fets. Ens vam fer l’última foto de grup i ens anàvem acomiadant. Això sí, abans de marxar cadascú a casa seva vam poder dir ben alt: HO HEM ACONSEGUIT.

La història dirà... Vuit foren els que van començar només cinc els que van acabar. La Núria, la Carmen, el Jordi A, l’Oriol i el Josep M.


Aquests són els meus peus després d'una caminada de 13 hores i 36 Km. Com podreu veure van arribar impecables i rosadets... Estaven per llepar-los. jaja.

Més fotos a la zona vip del web apeupermontserrat

2 comentaris:

Óscar GarcÍa

Crec amb bonhomia que heu viscut una de les experiències més fantàstiques de la vostra llarga vida :)

Em pregunto si vau passar por o respecte en algun cop, endinsar-se per Montserrat de dia ja m'omple de misteri. No cal imaginar que de nit deu ésser només un món de silenci, trencat per la fressa dels animals :)

Vau trobar-vos molts animals i molt soroll? Potser us vau trobar alguna gent d'acampada per la muntanya?¿ I no us cau trobar als membres de seguretat del monestir? Una nit vaig estar-me fins a tard parlant amb un treballador d'allà i em va explicar la recerca espectacular que fans els equips d'emergència quan algun estranger s'ha perdut per manca d'informació :(

A veure si em puc unir al grup en els vinents itineraris diürns :)
Salut i enhorabona per aquest gran repte aconsseguit!

Kesua

Hola Òscar,

Doncs no vam passar por. De nit i a la muntanya sempre se sent sorolls, però anant en grup es porta millor aquest tema ara sol ja deu ser un altre cantar.

En tot el trajecte només vam trobar una parella a les escales del pas de Francesos. Pel que semblava devien haver dormit a la muntanya. Més tard a la zona de Can Massana sí que hi havia gent però ja era de dia.

Caminar de nit no et deixar gaudir del paisatge. Primer per què de nit has d'estar atent al camí i quan es fa de dia ja portes molts quilòmetres i hores acumulats de caminar i no gaudeixes al cent per cent de la muntanya. El millor per mi és el companyerisme que es viu en tota la durada de la nocturna.

I quan vulguis venir a fer una caminada amb nosaltres només tens que fer-nos arribar un mail i sereu benvinguts.

Gràcies per tot!

Salut i bones caminades!

JM

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.


anar amunt