CASTELL DE COLLBATÓ


El castell de Collbató, del terme del castell de la Guàrdia, sembla que era una fortificació secundària d’aquest castell, la qual cobria el flanc sud del massís montserratí. Com el de la Guàrdia, pertangué en origen als vescomtes de Barcelona, dominadors del Montserrat. El 1292 l’adquiriren els Durfort i el 1372 pervingué al monestir de Montserrat. El terme de castell de Collbató i de la seva parròquia de Sant Corneli, tal com és descrit al segle XII, comprèn bona part de la muntanya de Montserrat, al seu vessant més meridional, fins al torrent de Santa Maria.

Localització

El castell és bastit dalt un turó cònic que s’alça sobre el poble de Collbató, al peu del massís montserratí, just davant de les coves del Salnitre. Des del peu de la torre mestra del castell es veuen els castells de les Espases i d’Esparreguera, l’antic casal de Can Tovella, les viles d’Esparreguera i de Martorell i els suaus turons i replans del Bruc i de Piera que separen les valls del Llobregat i de l’Anoia.

Els posseïdors

El castell de Collbató és citat per primer cop l’any 1113. Quan el vescomte Guislabert Udalard, amb els seus fills Pere i Berenguer, el cedí a la seva filla Ermessenda, casada amb un tal Bartomeu. Al document s’hi especifiquen els límits del seu terme: a llevant amb el Llobregat i el terme d’Esparreguera; a migdia amb el terme de Pierola; a ponent amb el de Santa Maria del Bruc i a tramuntana amb el torrent de Santa Maria. Posteriorment el 1117, aquesta Ermessenda donà als seus fills i filles el castell de Collbató amb totes les seves pertinences.
El prior Jaume de Vivers estava molt interessat en posseir el castell de Collbató, al seu temps en possessió de la il·lustre família catalana dels Durfort. Era el més important de tots els castells de la rodalia i el més útil al monestir, car els seus límits encerclaven gran part de la muntanya i el camí més fressat en aquells temps dels romeus passava per aquesta propietat, i Guillem Durfort, que era el propietari del castell, acceptà un arbitratge per a vendre’l: es va taxar la venda en 140.000 sous. La mort del prior va privar, tanmateix, de tancar l’operació. Pel propi testament, Guillem Durfort va nomenar hereu universal el Monestir, si els fills de la seva primera muller morien sense descendència. Però la muller en segones núpcies s’hi oposà. Un any després, resoltes les dificultats, el nou prior, Rigalt de Ver, plantà al cim de la torre l’estendard amb les armes del Monestir, les quals ja onejaven als castells d’Esparreguera, les Espases i la Guàrdia.

Descripció

Les restes conservades del castell de Collbató, tot i que escasses i fragmentàries, són molt homogènies, d’un mateix període constructiu, que s’ha de situar abans del 1113. Aquestes restes permeten de reconstruir amb força seguritat l’estructura bàsica i la planta de la fortificació, que correspon a un model molt simple: una torre voltada per una muralla. Aquesta, però, és d’angles escairats. La torre, rodona, es dreça al punt més alt del turó; és migpartida però conserva sencera la seva base circular. La muralla, al seu entorn, dibuixa un recinte no gaire gran de planta rectangular. Entre la torre i la muralla hi ha, almenys que es pugui veure, restes de dos murs, aproximadament paral·lels al traçat dels murs de llevant i de tramuntana de la muralla i distants 1,5 m i uns 3 m, respectivament. Sota el castell, obertes en el vessant nord del turó, davant les coves del Salnitre, hi ha quatre arcades de pedra.
El diàmetre exterior de la torre és de 5,20 m i l’interior, l’habitable, de 2,20 m. els murs, molt gruixuts, fan 1,50 m de gruix. La base es conserva sencera, en una alçada de poc més d’un metre (l’interior és buit, només hi ha un prim llit de pedres al fons) i el fragment de mur de la torre en una alçada d’uns 2,5 m. Aquest mur té la mateixa gruixària que la base. A l’interior no es veu cap arrencament de volta. Els carreus que revestien bellament les cares exterior i interior de la torre, puix que sembla com si haguessin estat arrencats. El reompliment interior del mur és format a base de llits de pedres travats amb morter.
La muralla tancava un recinte rectangular d’una superfície aproximada de 228m. Les parets llargues del rectangle són les de tramuntana i migdia. Els angles de la muralla conservats són els del sud-est i del sud-oest, mentre que al nord es conserva un llarg tram de muralla. Aquesta muralla es dreça a una cota inferior que la torre mestre. Els angles de la muralla són ben rectes i els murs que els formen construïts a l’ensems, és a dir, ben lligats. Els gruix dels murs d’aquest recinte de tanca és de 80 cm. Els carreus són similars als de la torre.

GALERIA FOTOGRÀFICA

      

BIBLIOGRAFIA

Títol: Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat
Autor: Montserrat Pagès i Paretas
Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

0 comentaris:

Publica un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.


anar amunt